Les relacions s’esquerden a ‘The Last of Us’, també amb l’espectador

Què, encara no us heu recuperat de la trompada? La segona temporada de The Last of Us ens ha deixat ben estabornits, als espectadors, que no hem jugat mai cap partida al videojoc en el qual s’inspira la sèrie de Craig Mazin. Després d’una primera temporada centrada a explicar com funciona el paràsit, com arrenca la soca i com se les enginyen els supervivents amb la merda de societat que queda, aquesta nova entrega de set capítols representa un trencament narratiu i, sobretot, emocional. Estructurada en el Pre i en el Post, amb dos primers episodis que conclouen amb un esdeveniment fatal amb la mort d’un dels seus personatges principals i més estimats, al més pur estil Joc de trons. Per la mort sorprenent i per la brutalitat en la forma de patir-la, però també perquè el segon capítol, Through the valley, que és dirigit per un dels realitzadors estel·lars d’aquella sèrie com és Mark Mylod, té molts punts en comú amb la mítica batalla a la frontera del mur (aquí amb una palissada del poble de Jackson i també amb algun paràsit gegantí). El problema rau a partir d’aquest punt del relat, perquè a partir d’aquí els narradors es dediquen a reconstruir i a ressituar els personatges donant claus perquè entenguem el perquè d’algunes decisions dels personatges i les relacions esquerdades entre ells, tenint en compte que entre una i altra temporada també hi ha un salt temporal de cinc anys. Massa capes, però sobretot massa deixadesa i buits de contingut, malgrat la factura tècnica, fan que la temporada sigui irregular. Tanmateix, això no vol dir que no hi hagi moments potents, però la carta de la nostàlgia (el penúltim episodi, centrat en Joel i Ellie) acaba sent un flotador terapèutic. I això ja diu molt de com el relat naufraga.