Una joia centenària plenament reconstruïda

El 26 de juny de 1925 va estrenar-se als EUA La quimera de l’or (The Gold Rush). Ahir, justament un segle després, va començar-se a projectar en sales d’arreu del món la versió restaurada de la pel·lícula original en 4K, realitzada en el laboratori de la merescudament prestigiosa Cinemateca de Bolonya, després de ser presentada en la inauguració de Canes Clàssics en la recent edició del festival. No ha estat una tasca fàcil. A l’any 1942, Charles Chaplin va fer una versió sonora de La quimera de l’or amb una narració en off i música composta per ell mateix: va eliminar els intertítols de la versió silent i, canviant part del muntatge, algunes de les seves escenes. A més, va procurar que fossin eliminades les còpies existents de la pel·lícula original. L’any 1993, dos especialistes en Chaplin (Kevin Bronwlow i David Gill) van intentar reconstruir la versió del 1925. Aquesta tasca, emprenent una nova recerca en arxius, ha estat completada en una restauració que vol ser la més fidel possible a l’original.

Feia una dècada que Charles Chaplin havia creat el personatge de Charlot, amb la seva vestimenta de burgès tan malmenada que evidencia la seva precarietat com a rodamón que es busca la vida com pot, quan va concebre La quimera de l’or. L’actor i cineasta va explicar que van inspirar-lo unes fotografies de les muntanyes gelades que separen Alaska del Canadà a l’extrem nord-oest d’Amèrica que van haver de travessar bona part d’aquells que volien arribar a la regió del riu Klondike després que s’hi descobrissin filons d’or al 1896. Mary Pickford i Douglas Fairbanks van mostrar-li aquelles fotografies un dia en què Chaplin va visitar la parella d’actor estrelles, amb els quals, junt amb el director D.W Griffith, havia creat la United Artists amb el propòsit d’alliberar-se del control dels grans estudis per produir i distribuir les seves pel·lícules: Una va ser, precisament, La quimera de l’or. El cas és que va pensar que Charlot, per escapar de la misèria tot concedint-li al personatge una intemporalitat, podria haver estat un d’aquells que, posseïts per la “febre de l’or”, van exposar-se a tota mena d’adversitats per arribar a un territori amb l’esperança de trobar-hi una fortuna que, en molts casos, va dur al desengany. Chaplin també va tenir present l’expedició Donner, durant la qual, transcorreguda entre el juliol de 1846 i l’abril de 1847, un grup de 87 aventurers (o, de fet, colonitzadors de l’Oest) que volien arribar a Califòrnia fent una ruta alternativa van quedar atrapats per la neu: aïllats i sense provisions, una part va sobreviure menjant els cossos dels que van morir-hi.

La falta d’aliments, amb el patiment de gana conseqüent, hi és, a La quimera de l’or, però no s’arriba al canibalisme: Chaplin no s’hi va atrevir per no disgustar el públic d’una comèdia, encara que, com ja havia fet amb altres films de Charlot, contingués elements dramàtics propis d’històries de supervivència, en aquest cas extremes? De fet, els seus recursos fonamentals són l’humor i, sens dubte, la poètica. Després de diverses contrarietats, Charlot passa tanta gana en un refugi (que comparteix amb un explorador que ha trobat or, però està atrapat, mentre un altre, un pròfug de la justícia, busca provisions) que bull les seves botes abans de menjar-les amb delectació: les soles, els cordons enrotllats com si fossin espaguetis, i els claus que escura com ho faria amb els ossos d’una au. Qui pot oblidar aquesta escena que va fer que Chaplin, un obsés de la repetició pel seu perfeccionisme, s’afartés de menjar regalèssia? O aquella altra en què, esperant una nit de Cap d’Any una noia amb la qual fantasieja, imagina que li mostra una dansa amb uns panets clavats amb una forquilla? Controlant la producció, tampoc no va desaprofitar l’ocasió de rodar escenes espectaculars, sobretot la inicial, en que, rodant-la a les muntanyes Rocoses de Nevada, va contractar mil extres perquè travessessin un congost. Així, doncs, s’ha d’aprofitar la possibilitat de veure La quimera de l’or en tota la seva esplendor recuperada.