La flautista que porta Vilafranca a Londres

La Cecília Tena subjecta la flauta travessera amb les dues mans com si sostingués un somni. Està en silenci, concentrada, mentre acaben de seure la resta de companys amb els seus instruments. Participa en l’assaig de l’Orquestra Simfònica de la BBC, una de les més importants del Regne Unit, a Londres. La Cecília és academista i assaja amb ells. Està asseguda a la primera fila amb els altres flautistes i oboistes. Té 27 anys acabats de fer i toca la flauta des que, als nou anys, la seva tieta, a Vilafranca, a la comarca dels Ports (País Valencià), li va deixar una flauta travessera que tenia guardada, per la insistència d’aquella nena que havia començat a l’escola de música de la banda del poble, la Unió Musical de Vilafranca.

A l’hora d’escollir instrument, el professor de llenguatge musical li va recomanar que es decantés per l’oboè perquè a la banda en faltaven. Li va dir que tenia més opcions de guanyar-se la vida si era oboista perquè n’hi ha pocs, mentre que està ple de flautistes. Però ella volia tocar la flauta. Quan va provar l’oboè, la vibració de l’embocadura de la canya als llavis no li va agradar. Plorava perquè volia una flauta. I quan la tieta li va entregar aquella flauta oblidada, només li va caldre fer una escala de do a do per saber que era el seu instrument. Aquella vibració als llavis, aquell so suau, dolç, melismàtic, enigmàtic, la va atrapar per sempre i l’ha portada fins a aquesta nau industrial gegantesca de Maida Vale, aquest laberint de passadissos i sales on assagen i graven les millors orquestres simfòniques i grups de rock britànics.

La sala és immensa, com si calgués espai per a la música. El sostre està a deu metres. Una pesant estructura metàl·lica subjecta uns potents fluorescents. L’espai és exageradament lluminós. “Acabes saturada de la vista. M’agrada més la Casa de la Música”, diu. La Casa de la Música de Vilafranca és la seu de la banda i l’escola. El sostre baix, les parets de vímet, el terra de parquet, la llum tènue. “Quan havia d’estudiar, en demanava les claus i hi anava perquè m’hi sentia bé”, confessa. Ara, la llum sense matisos d’aquesta sala esclata sobre els músics, que ja estan preparats. És l’assaig general. La Cecília nota el tacte fred i metàl·lic de la flauta a les mans. No és la flauta de la seva tieta. Aquesta la va comprar a València fa vuit anys.

Vilafranca és un poble enmig del no-res de dos mil habitants amb uns hiverns més gèlids que els de Londres que, de vegades, el cobreixen de neu, i la gent s’abriga amb els pasdobles de la banda. És un poble tèxtil on hi havia tres fàbriques, de les quals ja només en queda una.

La Cecília prové d’una família humil. El seu pare va treballar tota la vida a la planta de Marie Claire fins que la van tancar l’any passat. La seva mare és treballadora social. Tots els vilafranquins senten la banda com a seva. Els seus pasdobles estan lligats a la memòria emocional de tots els habitants.

Mai no oblidarà el dia que va entrar a la banda. El ritual de recollida dels nous membres consisteix a desfilar pels carrers i anar-los a buscar a casa. La Cecília va esperar al portal de casa, amb el seu pare i les seves tietes, que arribessin. La seva mare venia amb la banda perquè n’era clarinetista. Esperava emocionada i uniformada. Tenia catorze anys. N’havien passat cinc des que va començar a l’escola de música. Aquell matí fred de novembre sentia, de lluny, la tonada d’Amparito Roca que s’apropava, fins que els músics van aparèixer pel seu carrer: els plats, les caixes i els bombos primer; les tubes i els trombons després; les trompetes i els saxòfons exultants; els clarinets, les flautes i els oboès que tant va detestar i sempre té al costat, i la resta dels cinquanta músics, joiosos, amb aquell pasdoble. La van situar a la seva posició i van seguir desfilant i tocant, ja amb ella.

La diferència entre una banda de música i una orquestra és que en una banda només hi ha instruments de vent i percussió, mentre que en una orquestra també n’hi ha de corda, i els de vent es redueixen. En una banda hi pot haver quinze flautes. En una orquestra, dues. D’alguna manera, les bandes de música valencianes s’han convertit en el planter de les seccions de vent de les grans orquestres. De Vilafranca n’han sortit trompistes, flautistes i trombonistes que ara toquen a les millors orquestres del món.

“Les peces més complicades que he tocat mai han estat grans simfonies d’orquestra arranjades per a la banda del poble; em passava dies estudiant-les”, explica. La consagració de la primavera de Stravinsky, Dafnis i Cloe de Ravel. “El director, en Pau Monfort, és un crac com a músic i fa les transcripcions per a banda.” Diu que Monfort podria haver dirigit qualsevol orquestra important, però va preferir quedar-se a Castelló.

La Unió Musical de Vilafranca participa en els certàmens de Castelló i del País Valencià i sempre guanya. Viatgen en dos autocars: un per als músics i l’altre per als vilafranquins que els acompanyen. “Si algun dia entro en una orquestra i em criden per anar a un certamen amb la banda del poble, hi aniré des d’on sigui”, assegura. Cada cop que torna en avió a casa, escolta els pasdobles de la banda a Spotify. Recorda el vespre abans de marxar a Londres, a les festes d’agost, quan la banda va desfilar i va tocar Amparito Roca i ella va fer el solo de flauta amb una emoció especial. Era la seva forma de dir adeu a Vilafranca.

Va completar la seva formació al Conservatori Mestre Tàrrega de Castelló i al Liceu de Barcelona. Fa dos anys li van donar una beca completa, que entreguen en comptades ocasions, per fer un màster al Royal College of Music de Londres, considerat el millor conservatori del món. Finalitza aquest any. La seva il·lusió és entrar en una orquestra professional. El conservatori està davant de l’imponent Royal Albert Hall. “Tens la meta tots els dies davant dels teus ulls –diu–. Algun dia tocaré als Proms.” Tot a Londres és gran: els edificis victorians, les amples avingudes, aquesta nau industrial de Maida Vale. El director de l’orquestra de la BBC, Sir Mark Elder, puja a la tarima, agita la batuta i entonen La cançó de la terra de Mahler, que la Cecília no havia tocat abans. Potser algun dia en Pau Monfort en farà una adaptació i la interpretaran a Vilafranca. I ella hi serà tocant la flauta.