Les primeres vegades d’un veterà

A meitat del concert, el penúltim, amb què diumenge es va cloure la 21a edició del festival (A)phònica de Banyoles , Queralt Lahoz va fer referència al públic que assumeix el risc d’un concert a “cegues”: pagar una entrada sense saber gaire res ni de l’intèrpret ni del seu cançoner. Només el nom en un cartell. La satisfacció més plena és la que s’aconsegueix precisament quan, des del desconeixement, es gaudeix amb la descoberta. A l’Auditori de l’Ateneu, hi havia molts seguidors de la cantant menys urbana amb el guitarra Daniel Felices en el que era l’estrena, la presentació en acústic del seu segon disc, 9:30 PM, a les comarques gironines, sense perdre, però, les fonts llatines amb què mescla el hip-hop: la salsa i els boleros, les coples i l’imaginari de la família, vinguda de Granada al barri de les Oliveres de Santa Coloma de Gramenet. Va regalar una versió d’Al alba d’Aute que encaixa excessivament massa bé amb el format íntim però igual d’excel·lent maridatge quan incorpora els sons tropicals com Llorarás, d’Oscar D’León. Gran veu, potent i enèrgica; un doll sensible, que sua tanta emoció que fa córrer el rímel i tota la foscor de la mirada. És guarir-se amb lletres de retrets, la hipèrbole tan necessària en el drama, però de la qual se surt poderosa; a guanyar i no a intentar-ho. Un concert que va ser el cava al final de la festa que semblava que ningú volgués que acabés; Queralt Lahoz va allargar un quart d’hora més del minutatge planificat per l’organització.

Les Tarta Relena, també d’ànima poderosa, van tancar el festival als jardins de la Muralla. Vistes per primer cop a l’(A)phònica 2019 un dissabte de xafogor extrema, interpretaven cants ancestrals i balcànics invocant esperits. Més conceptuals i futuristes: dues deesses gregues contemporànies en un escenari que simulava un temple, Marta Torrella i Helena Ros, van galvanitzar-nos de nou a través de l’electrònica i la veu fent-nos fora d’una zona de confort on s’està massa bé.

Ens hi havíem reclòs, allà on ens sabem totes les cançons, on les primeres vegades tenen la mirada aquosa de la nostàlgia de quan tot ja fa vint anys o més, quan David Carabén va obrir el recital al claustre del monestir de Sant Esteve amb Ordre i aventura. El tribut al pianista Marc Lloret, amb qui havia compartit aquell mateix escenari, va venir de la manera més bonica amb el “T’estimo” de Cert, clar i breu. Versos musicats de Vinyoli, una versió de The book of love, de The Magnetic Fields, però sobretot xalar amb els himnes de Mishima: d’Un tros de fang a El temple. “Què en farem del desig ara que hem trobat l’amor?”, cantava, tímid, un públic que s’ha fet gran, a la nau despullada del monestir davant d’un retaule majestàtic i d’una frescor revitalitzadora.

La delicadesa ondulant de Judit Neddermann ha pres un altre cos més terrenal amb les lletres en basc i amb les veus d’aquest projecte compartit que és Artean amb les cantautores Olatz Salvador i les germanes Bea i Idoia Asurmendi. Llum i foscor com la cançó de bressol que van interpretar, una estrena. Una altra primera vegada d’un festival curull en descobertes, que ha fet d’aquesta experiència la seva essència i el seu èxit, i que vint anys després, ha sabut mantenir-s’hi, sense concessions a modes ni a masses.