Quan els dinosaures dominaven la Terra

Amb cantants com Klaus Meine (Scorpions, 77 anys) i Rob Halford (Judas Priest, 73) no és estrany que corri la broma que el Rock Fest (9a edició) de Santa Coloma de Gramenet és en realitat el Geriàtric Fest. Van ser ells i les seves llegendàries bandes, antics tiranosaures del heavy i el rock dur universal, els encarregats de cloure aquest viatge en el temps.

Els sentiments que provoquen la presència en escena i l’esforç d’aquests dos avis o titans són contradictoris. L’esforç que fan per defensar de manera gairebé inhumana el seu llegat és memorable, però la fletxa del temps no és imperceptible ni tan sols per als deus del metal.

Dit això, hi ha una cosa que està per sobre del bé i del mal, la música. La quantitat i qualitat d’himnes i cançons memorables que apleguen les dues bandes des dels setanta és insuperable.

Els Scorpions estan celebrant ni més ni menys que els seus 60 anys. Meine i Rudolf Schenker van començar a tocar quan els Beatles encara estaven junts! Fa anys que diuen que estan retirats. Al cantant se’l va veure ranquejar, tot i que la seva sortida a l’escenari cantant a cappella Coming home va deixar-nos palplantats. El mateix Schenker i sobretot Matthias Jabs i l’exbateria de Motorhead Mikkey Dee van exhibir múscul, com si tinguessin 40 anys menys, en els seus grans hits dels vuitanta: Loving you Sunday morning, Bad boys running wild i Big city nights. Guitarres dobles afilades i bateria a tota màquina trencant el tòpic que són i van ser un grup de balades.

Ep, hem dit balades. No hi ha res més captivador que veure heavys de totes les condicions, ara amb pocs cabells i panxes generoses, gairebé amb llàgrimes als ulls i abraçats amb desconeguts. Wind of change, que alguns encara mantenen que va ser escrita per la CIA per fer caure el règim de l’URSS, va ser un descans per a Maine. Milers de veus esgargamellant-se al vent recordant, també, que qualsevol temps pretèrit, quan hi havia alguna esperança, segurament sí que va ser millor. En el tram final, un altre karaoke gegantí amb Still loving you i un últim esforç gegantí de Maine per recordar l’huracà que un dia va ser ell mateix: Rock you like an hurricane.

Per alguna raó, imagino que el límit de decibels, va faltar potència de foc en els bafles. Això, als amics de Judas Priest els va importar un rave de la mida d’un elefant. Tot i les dificultats, Halford, suant en un escenari que devia estar a més de 40 graus, s’hi va deixar l’ànima, com un tenor wagnerià el seu dia de comiat.

Quan va ajustar les seves cordes vocals, l’espectacle va ser metàl·licament dantesc, un homenatge sense contemplacions al millor àlbum de heavy de la història, Painkiller (1990). El dia que vaig posar l’agulla sobre la cara A d’aquest monstre, el món va deixar de ser el mateix. Va sonar gairebé el disc sencer: All guns blazing, Hell patrol, A touch of evil, Night crawler, One shot of glory, Between the hammer and the anvil i la mateixa Painkiller amb la memorable introducció a la bateria de Scott Travis, uns segons que van fer embogir la parròquia.

Halford, micròfon en l’aire, va disposar d’un cor gegantí. Tothom se sap ja, arribats a aquest punt, les lletres de tots els àlbums. Fins i tot es recitaven els solos més llegendaris. Breaking the law va ser un festival nostàlgic de primera magnitud. La immortalitat, amb tot, no existeix. Ho va recordar Halford a Giants in the sky, el seu homenatge als herois caiguts.

L’encadenat final Electic eye, Hell bent for leather –amb Harley Davidson inclosa– i la joiosa Living after midnight amb cervesa volant en totes direccions va predir un comiat com cal: “We are the fuckin’ Judas Priest!”

En resum, llarga vida als reis del rock perquè no venen prínceps a ocupar el seu tron.