El retorn de Pialat amb ‘À nos amours’

De Maurice Pialat (1925-2003), es diu que és un dels cineastes més capaços d’atrapar “trossos de vida”, com si no es percebés a la seves imatges l’artifici d’una posada en escena, fent sentir la palpitació intensa dels cossos que va filmar. Ell, tanmateix, considerava que rodar és un joc del qual no surt res de realista. Isabelle Huppert, que va col·laborar-hi a Loulou (1980), ha dit que Pialat perseguia la vida en la seva fugacitat, però que era conscient que estava condemnat al fracàs: tenia la idea que les millors pel·lícules mai no es veuran perquè s’haurien de fer amb allò que passa abans i després de rodar.

Tanmateix, es pot sentir que alguna cosa “vertadera” i potser per això colpidora va capturar Pialat a À nos amours (1983), protagonitzada per una adolescent (Suzanne, una extraordinària Sandrine Bonnaire que debutava com actriu als quinze anys) que, mentre explora la sexualitat i les emocions, viu l’esquinçament de la família, propietària d’una sastreria, quan el pare (el mateix Pialat, també actor en altres films seus) decideix abandonar-la. Amb À nos amours, reestrenada a partir d’avui en sales a l’Estat Espanyol, la distribuïdora Atalante posa a disposició una retrospectiva del cineasta francès coincidint amb el centenari del seu naixement: s’hi reuneixen, amb còpies restaurades, els deu llargmetratges que va realitzar entre el 1968 i el 1995, a més de part dels curts que va fer abans.

També s’estrena avui Maurice Pialat, l’amor existeix, un documental d’Annie-Marie Faux i Jean-Pierre Devillers que posa en relació extractes de pel·lícules del director i d’entrevistes en què parla de la seva concepció del cinema i de la seva vida, marcada, segons ell mateix, pel fet de sentir-se abandonat pels pares, que, treballant com a escarrassos després d’arruïnar-se, van deixar-lo en mans d’uns avis: des del primer film, L’enfance nue, fins a l’últim, La Garçu, hi palpita l’experiència de l’abandonament sense que només el pateixen infants. També hi ha fragments de pel·lícules que va estimar i van influir-lo: La bèstia humana i Partie de campagne, de Jean Renoir, i, entre altres, Fort Apache, de John Ford, que va inspirar-li l’escena d’un ball a la magnífica Van Gogh (1991), que desmitifica (la imatge de geni incomprès en vida) i així humanitza el pintor. Així mateix, s’inclouen moments gravats d’alguns rodatges en què es fa present la insatisfacció de Pialat i les exigències als seus actors creant una tensió que podia provocar reaccions inesperades. Explicada per ell mateix en una entrevista, una de significativa és la bufetada que, mentre rodaven una escena d’À nous amours en què el pare fa una “visita” a la família abandonada donant lliçons en presència d’uns amics, l’actriu Éveline Ker (intèrpret de la mare, força trastocada) va donar a Pialat: “No va picar el personatge, sinó a mi, n’estava tipa de les meves històries”, va reconèixer el cineasta, que, amb tot el que va provocar la bufetada, ho va incloure al film. Tampoc no hi son absents mostres de l’actitud rude i poc complaent de Pialat. Un moment cèlebre és quan, amb part del públic xiulant i cridant en contra de la decisió unànime del jurat, va recollir la Palma d’Or a Canes l’any 1987: “Si no m’estimeu, jo tampoc a vosaltres.” La productora (com de molts altres films, inclosos els últims de Pialat) del documental és Sylvie Pialat, vídua del cineasta. Es van conèixer durant el rodatge d’A nos amours: ella, que hi treballava d’assistenta, tenia 22 anys, i ell, 57.

La protagonista, doncs, de A nos amours (guanyadora del César al millor film, que Pialat va dedicar a Sandrine Bonnaire) és una adolescent que sembla viure la sexualitat amb llibertat. Però tot és més complex. No és per res que, mentre al principi és a “colònies” en un lloc de Provença, assagi On ne badine pas avec l’amour, d’Alfred de Musset. No es pot jugar amb l’amor. Suzanne no sap viure’l amb Luc, que, en no sentir-se prou estimat, hi trenca: s’aniran retrobant sense poder refer la relació. A París, Suzanne va d’amant en amant, gaudint del sexe, però, essent a més jutjada pels altres, sent cada cop més un buit que, mentre pateix l’abandó del pare i la violència del seu germà junt amb els retrets de la mare, la mena cap a la tristesa. Pialat (el pare) comenta que Van Gogh va dir abans de morir: “La tristesa durarà sempre.” Tanmateix, com si se’n compadís, al final no nega a Suzanne que pugui alliberar-se de la tristesa.