‘It's only rock 'n roll (but I like it)'

L'aposta del Black Music Fes­ti­val per un grup que va ven­dre 12 mili­ons d'àlbums en menys de tres anys (1992-1994) i que després va caure en l'oblit no estava exempta de risc. L'altra qüestió prèvia és si els Spin Doc­tors eren, pel record que en teníem dels nos­tres anys uni­ver­si­ta­ris, estric­ta­ment una grup de música negra. Aquest dar­rer dubte es podia esvair en minuts o segons, just el temps que tri­guem a escol­tar els pri­mers 12 com­pas­sos el seu retorn dis­cogràfic If the river was whiskey, una obra pura i dura de blues rock a l'estil dels grans clàssics ame­ri­cans dels 70 i amb un regust sudista gens dis­si­mu­lat, tot i que els Doc­tors són, que quedi clar, uns autèntics yankees de Nova York.

En el seu ater­ratge a La Mirona dis­sabte a la mit­ja­nit els qua­tre mem­bres ori­gi­nals que van gra­var el Pocket full of kryp­to­nite van con­cen­trar-se sense manies en el seu disc de capçalera, entrant a sac amb What time is it?, una bar­reja de rock i funky que ells matei­xos i els Red Hot Chili Pep­pers, amb major mesura, es van encar­re­gar de posar de moda els 90. Cer­ta­ment els dos temes que van arra­sar a l'MTV quan el rock encara hi tenia cabuda, Little Miss Can't Be Wrong i Two Prin­cess, a les aca­ba­lles, van ser els més ben rebuts, però el vir­tu­o­sisme d'Eric Schenk­man, gre­nyut i amb l'aspecte d'haver tren­cat molts plats durant la seva vida, i el gro­ove (con­cepte intraduïble, ja em per­do­na­reu) de Mark White i Aaron Comess (baix i bate­ria) van fer que el grup no baixés mai de pis­to­nada, ni tan sols en els temes de blues més assos­se­gats.

Que el seu talent va més enllà de la seva invi­si­bi­li­tat durant 20 anys en va donar fe la inter­pre­tació de la nova Trac­tion blues, un riff addic­tiu a l'estil dels Sto­nes, el ritme granític de Cle­o­pa­tra's Cat, la peça més rodona del seu obli­dat segon disc o, com va dir Bar­ron –que amb bon sen­tit de l'humor va dema­nar permís per par­lar cas­tellà a “Cata­lu­nya”– el seu etern somni humit, If the river was whiskey. Quanta gent, hi afe­geixo, no s'hi tira­ria cada dia...

Com en els ver­ta­ders con­certs de rock dels 70 es van per­me­tre un doble solo de bate­ria i baix que hau­ria pro­vo­cat més d'un des­mai al Pri­ma­vera Sound, un llarguíssim Scotch and Water Blues amb Schenk­man jugant a Jimmy Page (Since I've Been Loving You) i un final, la frenètica Yo Mamas a Pajama, en què Bar­ron, va sem­blar posseït defi­ni­ti­va­ment per Ant­hony Kie­dis. Només va ser un con­cert de rock, que diria aquell, però quin un.

Dis­sabte també va ser el dia asse­nya­lat per al debut de Pau Marquès i el seu pro­jecte Mon­treal 1976. Amb el suport de les veus i els vents de The Pep­per Pots i sense la gui­tarra al coll que l'acom­pa­nyava en la seva ja llu­nyana etapa a Umpa-pah, el músic gironí va apro­fi­tar que jugava a casa per pre­sen­tar unes cançons escri­tes en els últims anys i que hau­rien d'aca­bar, si tot va bé, en el pri­mer disc. El grup va sonar com­pacte i sense con­ces­si­ons a l'eclec­ti­cisme tan de moda en el pop en català: cançons direc­tes de rock, gui­tar­res dis­tor­si­o­na­des, melo­dia, tona­des engan­xo­ses i petits tocs de soul, blues o reagge,. Les lle­tres, guar­da­des durant anys en un calaix (el PC, con­cre­ta­ment), par­len de coses ben cone­gu­des, des del procés (sic) fins a la ciu­tat dels qua­tre rius.

Al final, els onze músics que es van aple­gar a l'esce­nari es van endur una meda­lla olímpica ben meres­cuda.