Col·lecció de col·leccions

El Museu del Dis­seny

Bar­ce­lona cons­tru­eix ciu­tat, i allà on vol desen­vo­lu­par un nou dina­misme ciu­tadà no hi falta un museu. Així va ser amb l'embran­zida de l'Expo­sició Inter­na­ci­o­nal del 1929 a Montjuïc amb el Museu Naci­o­nal d'Art de Cata­lu­nya al Palau Naci­o­nal el 1934, reforçat per la Fun­dació Joan Miró als 70; així va ser la recu­pe­ració del gòtic del car­rer Mont­cada amb els pala­uets que ocupa el Museu Picasso; així també al Raval amb la presència del Macba i, final­ment, el nou Museu del Dis­seny al dis­tricte del 22@ per alber­gar les col·lec­ci­ons d'arts deco­ra­ti­ves, dis­seny i moda que fins ara per­ta­nyien a qua­tre museus: Museu de Ceràmica, Museu Tèxtil i d'Indu­mentària, Museu de les Arts Deco­ra­ti­ves i Gabi­net d'Arts Gràfiques de la ciu­tat.

Arqui­tec­tura simbòlica

S'han aca­bat, doncs, els “muse­uets” i la gran Bar­ce­lona creix i s'ordena, tomba l'ane­lla de les Glòries, crea una arqui­tec­tura mobiliària als Encants i planta arqui­tec­tura simbòlica com bolets de grans dimen­si­ons. D'aquests edi­fi­cis l'arqui­tecte Anto­nio Fernández Alba en diu “arqui­tec­tura d'objec­tes”, cons­truïts sense tenir en compte la rea­li­tat urbana, una arqui­tec­tura que ocupa els espais buits, que des­plega “un gran apa­rell escènic que subs­ti­tu­eix el buit de la ide­o­lo­gia política sobre la ciu­tat”, en què “el valor del sòl i la imatge for­mal miti­guen l'absència d'estruc­tura urbana”. En una eco­no­mia post­for­dista, aques­tes arqui­tec­tu­res han subs­tituït la “ciu­tat màquina” per la “metròpoli espec­ta­cle”. La plaça de les Glòries i els seus edi­fi­cis emblemàtics en són un exem­ple i també l'edi­fici del Museu del Dis­seny, de MBM, cone­gut com la “gra­pa­dora”, un edi­fici bru­ta­lista, arre­lat als con­cep­tes arqui­tectònics desen­vo­lu­pats per l'arqui­tec­tura mila­nesa dels anys 50. La seva presència ha aca­bat d'exi­gir la remo­de­lació urbana total de les Glòries.

Les col·lec­ci­ons

Cal donar la raó a Oriol Bohi­gas quan pro­mul­gava una com­pac­tació de les arts deco­ra­ti­ves i el dis­seny en una col·lecció única en un gran museu. El seu equip n'ha fet l'edi­fici i les col·lec­ci­ons, amb més de 70.000 objec­tes, s'han orde­nat, nete­jat i posat en escena en qua­tre plan­tes, que mos­tren un dis­curs sobre el dis­seny de pro­ducte, les col·lec­ci­ons d'arts deco­ra­ti­ves i arts d'autor, la moda, mit­jançant la relació entre el cos i el ves­tit, i una visió del dis­seny gràfic a Cata­lu­nya de la segona mei­tat del segle XX. Una tasca ingent, mèrit de la seva direc­tora, Pilar Vélez, i de l'equip de con­ser­va­dors del museu. Però no n'hi ha prou de patri­mo­ni­a­lit­zar. Ara cal que el museu generi debat, expo­si­ci­ons tem­po­rals d'alt nivell i que s'emplaci en el món dels museus inter­na­ci­o­nals.