L'equip introvertit

No m'atre­vi­ria a fer una teo­ria sobre per què el fut­bol és tan popu­lar. Però m'agrada pen­sar que hi ha un aspecte intrínsec del joc que ho jus­ti­fica: el fet de ser l'esport col·lec­tiu per excel·lència, el que depèn menys d'una indi­vi­du­a­li­tat. Pocs altres exi­gei­xen tant als pode­ro­sos i reser­ven tan­tes opor­tu­ni­tats als humils. Segons aquesta visió romàntica, l'objec­tiu prin­ci­pal és posar d'acord onze juga­dors sota una bona orga­nit­zació i una mateixa direcció. Pen­sem en Javier Cle­mente. Segu­ra­ment, ni ell mateix es defi­ni­ria com un gran estra­tega del fut­bol. Però té qua­tre con­cep­tes fut­bolístics clars i, sobre­tot, el caràcter neces­sari perquè un grup de fut­bo­lis­tes el seguei­xin amb una moti­vació comuna. A les bones o per força. Hi ha altres tècnics que arri­ben a aquesta mateixa con­junció per camins més ela­bo­rats, menys direc­tes però més sòlids. A vega­des és l'estil, la tàctica, el tre­ball diari el que fomenta aquesta unió de volun­tats. Aquest Barça, n'és un exem­ple. Una de les pri­me­res idees que va tre­ba­llar Guar­di­ola quan va aga­far l'equip van ser les juga­des d'estratègia. Va deci­dir defen­sar en zona, que no fos­sin només els defen­ses i el por­ter els que car­re­gues­sin amb la res­pon­sa­bi­li­tat d'aques­tes acci­ons –des­a­graïdes, ine­vi­ta­ble­ment, per a un equip poc cor­pu­lent–, sinó que fos una tasca col·lec­tiva. Dos anys després ha con­fec­ci­o­nat un equip en què el por­ter par­ti­cipa en el joc ofen­siu i en què els davan­ters són els pri­mers a defen­sar. I en què tots juguen a aparèixer allà on saben que els bus­ca­ran els com­panys. No per impo­sició tàctica, sinó de manera natu­ral. Un equip que ajunta les línies al màxim per poder obrir-les després amb més ampli­tud.

A banda de la manera de jugar, Guar­di­ola té altres trucs per inten­tar que els juga­dors esti­guin units. El fet que molts hagin sor­git de la casa hi ajuda; que els més díscols hagin anat mar­xant, també; que el dia a dia de la plan­ti­lla s'hagi aïllat hermètica­ment de les pres­si­ons de direc­tius i mit­jans de comu­ni­cació... també. Tam­poc és cap casu­a­li­tat que en els moments difícils Pep recordi sem­pre als juga­dors que «esta­ran sols, que ningú de fora els aju­darà». Res com un entorn hos­til –real o fic­tici– per unir un grup de per­so­nes. I d'aquest Barça, en certa manera intro­ver­tit, tan­cat en si mateix, ha sor­git una bellesa mai vista, men­tre que d'un Madrid expan­siu, que aspira a exhi­bir cons­tant­ment la seva gran­desa, només en surt fum. El que ha cre­mat els ídols cai­guts. El símbol de tot això és Messi. A Cris­ti­ano Ronaldo –con­ti­nu­ant amb la com­pa­ració blanca–, se li ende­vi­nen les vir­tuts quan encara els mar­ca­dors amb bici­cle­tes i una potència exu­be­rant; se n'intu­eix el caràcter quan cele­bra els gols, i pots fer-te una idea de les seves aspi­ra­ci­ons vitals quan treu el cap a les revis­tes del cor. Messi, en canvi, té una relació amb la pilota que encara és un mis­teri no resolt; és difícil d'expli­car com trans­forma en for­ta­lesa aquesta apa­rent fra­gi­li­tat; tam­poc es veu gaire cosa rere uns ulls que només revi­fen quan roda prop d'una pilota, i no sabria dir on troba la moti­vació per con­ti­nuar igual després d'haver-ho gua­nyat gai­rebé tot amb 22 anys. Ell és el secret més ben guar­dat d'aquest Barça intro­ver­tit.