Objectes perduts

Com hauríem rigut, Manuel Foras­ter, si hagues­sis pogut venir a la pre­sen­tació del teu lli­bre pòstum, Saba­dell Grand Cen­tral, Nova York Ram­bla, l'ultim de la tri­lo­gia Foras­ter de fora. Va par­lar Antoni Marí, l'edi­tor, i va repe­tir paraula per paraula el que havia dit en la pre­sen­tació del pri­mer volum, fa cinc anys. Del lli­bre que ens havia con­vo­cat, ni un mot. No devia voler afe­gir cap adjec­tiu encomiàstic que t'hagues­sis pogut per­dre. Va par­lar també Luis Quin­tana, una apor­tació, suposo, de l'edi­to­rial Tus­quets, que edita majo­ritària­ment en cas­tellà. Vaig saber que es deia Luis Quin­tana l'endemà, lle­gint la crònica de l'acte a La Van­guar­dia, perquè ningú no ens el va pre­sen­tar. Què és allò que no diu La Van­guar­dia? Luis Quin­tana havia que­dat parat que escri­gues­sis bé i amb llen­gua genuïna. Es veu que quan emprèn un lli­bre en català sem­pre té por que cai­gui en els Pas­to­rets. I què tenen de mal els Pas­to­rets? A més, quins Pas­to­rets? Els de Ramon Pàmias? Els de Folch i Tor­res? Calla: devia voler dir En Patu­fet, la publi­cació infan­til d'abans de la guerra. Ja ha lle­git Quin­tana alguna de les pàgines vis­cu­des que la revista publi­cava? Ja ha lle­git Joan Endal o les aven­tu­res d'en Mas­sa­gran? Ha vist mai els Pas­to­rets, de Folch i Tor­res o de Pàmias?

En Joa­quim Sala-Sana­huja, amic teu des de petit que després t'havia acom­pa­nyat en excur­si­ons per França i que també és de Saba­dell, no va par­lar ni del lli­bre pri­mer ni del segon ni del ter­cer. Va fer una cosa més valu­osa: donar-nos les claus per lle­gir-los o per enten­dre alguns pas­sat­ges, sobre la base que els de Saba­dell sou espe­ci­als. Veniu de la Colla de Saba­dell, del sen­tit de l'humor mig poca-solta, mig dadà, prac­ti­cat Joan Oli­ver, Armand Obi­ols, Fran­cesc Tra­bal... Aquest últim és l'autor de L'home que es va per­dre, que evo­ques al lli­bre en un frag­ment que el teu fill, en Raju, va lle­gir al final de l'acte. Vam saber que a Saba­dell per dir “Plou” dieu “Ves que plou”. “Ves”, impe­ra­tiu de “veure”, no “vés”, d'“anar”. En la teva absència han supri­mit aquest diacrític i ara no sabem si a Saba­dell veieu la pluja dar­rere els vidres o heu de sor­tir i mullar-vos. A Saba­dell es va obrir un cafè. Una senyora hi anava cada dia i es limi­tava a mirar la tele­visió en silenci. Ningú no li conei­xia la veu. Fins que un dia a la tele­visió van aparèixer uns mari­ac­his que toca­ven l'arpa. La dona es va girar a la taula veïna i va dir: “Sonen bé, les arpes”. Des de lla­vors aquell cafè va ser per a tot­hom de Saba­dell Les Arpes. Ho va expli­car en Sala-Sana­huja, amb qui al final de la pre­sen­tació hau­ries anat a sopar “una mica” per seguir par­lant de Saba­dell, de França i dels objec­tes per­duts i no retro­bats. Jo m'hi hau­ria afe­git, amb l'Antoni Marí, que em va dir que també t'enyora i li agrada riure.