Una pregària humil

Poc abans de cap d'any, va morir el bisbe Jaume Cam­pro­don. Va ser-ho, de la diòcesi de Girona, durant més de vint-i-set anys, un període deci­siu i con­vuls, en el qual ell, com a pas­tor, va renun­ciar a les pom­pes i a la fas­tu­o­si­tat i, com han dit alguns dels seus feli­gre­sos, va cami­nar cap a una espi­ri­tu­a­li­tat íntima i honesta, sense obli­dar en cap moment la tasca de remoure consciències i d'acos­tar-se als qui patei­xen. Cam­pro­don va fer donació de les seves des­pu­lles a la ciència, un acte deli­be­ra­da­ment radi­cal i d'acord amb la fe pro­funda del pre­lat. “Si a algú li sorprèn la decisió presa”, va escriure en el seu tes­ta­ment, “sapi­gueu que ho he deci­dit com a apor­tació a la soci­e­tat, de la qual he rebut tant, i com a gest de comunió amb el pa par­tit i com­par­tit en la taula de l'Euca­ris­tia”. Com ell mateix va dema­nar, seguint la nor­ma­tiva del Ritual Romà, en la missa exe­quial que es va fer a la cate­dral de Girona no hi va haver elo­gis fúnebres sinó una expo­sició suc­cinta del seu lle­gat i una evo­cació de les seves parau­les, des de la impli­cació social fins a la militància cata­la­nista, des de les seves inter­ven­ci­ons al Con­cili Pro­vin­cial de la Tar­ra­co­nense fins al lema epis­co­pal que va pre­si­dir el seu pas per Girona: “Sur­re­xit Domino”, el Senyor ha res­sus­ci­tat.

Cam­pro­don des­pre­nia, enmig de la gran­desa de la nau gòtica, una mena de per­fum fran­ciscà que con­ver­tia la cerimònia en una diàleg a cau d'ore­lla, amb un català acu­rat i ferm, no gens dis­pli­cent, arre­lat als orígens, genuí. Al mateix temps, com­ba­tia la pesan­tor secu­lar de la litúrgia amb un posat que tenia la sen­zi­llesa com a esten­dard. Recordo, de petit, en la missa del gall, haver anat a ado­rar amb els pares el Nen Jesús de la cape­lla de l'Anun­ci­ació. Mossèn Cam­pro­don el tenia a la falda i ofe­ria aque­lla imatge als cre­ients. Era una figura, només una figura, però la seva bon­dat acon­se­guia que es con­vertís en una il·lumi­nació. Avui, dia de l'Epi­fa­nia, em fa goig recor­dar aque­lles nits fre­des. La mani­fes­tació de la divi­ni­tat a través de la pregària humil.