A la tres
La pregunta
Potser ens hauríem de preguntar, veient l’andanada que ens està baixant aquests dies, si la magnitud tan desmesurada de l’envestida de l’Estat és perquè el govern del PP vol salvar Espanya o si, simplement, és perquè es vol salvar ell mateix. Si l’1-O és un èxit (i podríem ara fer tota una tesi doctoral sobre què serà un èxit el dia D), el cert és que el govern del PP tindrà un problema. Rajoy s’ha fet un tip de dir que no hi haurà referèndum, que no es votarà, i si a Catalunya aquest dia hi ha urnes i paperetes, la seva posició pot ser també francament complicada. I ho pot ser fins i tot encara que ell es pugui vantar que alguns col·legis no han obert perquè la Guàrdia Civil ho haurà impedit. L’1-O, vull dir, em sembla que no només es votarà el futur de Catalunya, sinó que de retruc es votarà també la continuïtat política de Rajoy; ja ho he dit en alguna altra ocasió. Potser m’equivoco. Però com que l’endemà del dia 1 serà el dia 2 i alguna cosa s’haurà de fer, no sé si finalment la intransigència de Rajoy en tot aquest afer no li acabarà passant factura. Em pregunto si aquesta fidelitat del PSOE a la posició del PP no té en el fons alguna estratègia oculta al darrere. I m’ho pregunto, és clar, sobretot després de veure com dimarts d’aquesta mateixa setmana, i per primer cop, al Congrés es va trencar la unitat de l’anomenat front constitucionalista. El PSOE va votar en contra de la iniciativa de Cs que pretenia avalar el setge de Rajoy contra Catalunya. Rajoy, vaja, no va rebre l’aval del Congrés. I tot i això, l’endemà, que era el dia que a Catalunya es van fer unes detencions vergonyoses, el president Rajoy va fer una compareixença formal en termes victoriosos, amenaçadors, i exigint pràcticament la rendició de Puigdemont. Rajoy ha decidit anar a totes. Però la fermesa que ara mostra, depèn de què passi l’endemà de l’1-O, es pot convertir molt ràpidament en flaquesa. Ja ho veurem. Tot venia, de fet, de la pregunta que em feia sobre si Rajoy intenta salvar Espanya o si s’intenta salvar ell. I del paper del PSOE. Ja ho veurem. Però potser no cal que m’hi capfiqui gaire perquè, de fet, ara és hora de dir allò de “nosaltres, a la nostra”.
