Mireu-los, com s’estimen

Copiem: “Ser con­frare d’alguna de les dotze con­fra­ries de la Set­mana Santa giro­nina ha de sig­ni­fi­car per a tots i cada un dels seus mem­bres un crei­xe­ment en la fe de Crist Sal­va­dor, que ha mort i ha res­sus­ci­tat per nosal­tres. També un aug­ment del sen­tit comu­ni­tari que ens fa sen­tir el que real­ment el nom de con­frare sig­ni­fica, és a dir, ger­mans els uns dels altres. I per això s’ha de poten­ciar un espe­rit soli­dari d’ajuda i posar remei als mals de la nos­tra soci­e­tat i de les per­so­nes con­cre­tes, que viuen en situ­a­ci­ons de mar­gi­nació i pobresa. Es així com els con­fra­res farem honor al nom que por­tem, de tal manera que expressi una rea­li­tat més pro­funda i tes­ti­mo­ni­ada quan fem vida autèntica de ger­mans i prac­ti­quem una fra­ter­ni­tat tan ferma, que faci excla­mar els qui ens con­tem­plen, allò que admi­rava els con­tem­po­ra­nis dels pri­mers cris­ti­ans quan deien: “Mireu-los, com s’esti­men.”

Escriu Mn. Joan Baburés, con­si­li­ari de la Junta de Con­fra­ries en el pro­grama de Set­mana Santa que avui s’acaba. És un capellà dinàmic que ha de mul­ti­pli­car les seves fun­ci­ons entre la cate­dral, Sant Feliu i altres esglésies. Expert en cele­bra­ci­ons litúrgi­ques, no dona l’abast en mig d’un cler­gat enve­llit, de pre­ca­ri­e­tat de fidels i d’un bisbe a qui agra­den molt les cerimònies de “pompa i cir­cumstància.” Mn. Baburés sap que el que escriu està far­cit amb fra­ses retòriques, repe­ti­des, car­re­ga­des –això sí– de bona fe, però que no ani­ran més enllà. Els con­fra­res aguan­ten sobre les seves espat­lles el pes i la res­pon­sa­bi­li­tat de man­te­nir una tra­dició que com­porta molta fei­nada. El seu mèrit es inqüesti­o­na­ble, encara que les moti­va­ci­ons per les quals ho fan solen ser diver­ses, com ho es de diversa la nos­tra soci­e­tat actual.

Dema­nar-los que exer­cei­xin un com­promís soli­dari és ben inten­ci­o­nat, però no hau­ria de com­por­tar l’admi­ració del “altres”. Les vir­tuts per­so­nals ja no pro­vo­quen sons de pla­te­rets. La frase “mireu-los, com s’esti­men” costa de com­pren­dre, avui dia. Aca­bada la Set­mana Santa cada con­frare con­ti­nua la seva vida i exer­ceix les seves vir­tuts com millor li sem­bla. Avui l’esti­mació es con­cen­tra sobre­tot en l’atenció a les per­so­nes amb neces­si­tats més que no pas a les que for­men part de la pròpia corda. És esti­mació al proïsme, no als pro­pers. I aquest tre­ball es porta a terme en forma trans­ver­sal, sense cap eti­queta de “cristià” o de “con­frare” que iden­ti­fi­qui.

Per sort creix cada dia el nom­bre de per­so­nes que dedi­quen esforç i eco­no­mia a l’ajuda a qui ho neces­sita, i de manera gene­ral­ment anònima. Però encara fal­ten mans que vin­guin a cobrir les urgències, que tam­poc dei­xen de créixer. En aquest ter­reny, ens agrada més aquesta altra sentència: “Que la teva mà dreta no sàpiga que fa l’esquerra.”