Errors de manual

Quan un pre­si­dent posa tan amunt el llistó de la trans­parència i l’hones­te­dat dels mem­bres d’un govern ha de ser cons­ci­ent que qual­se­vol ombra de dubte pot ser motiu per forçar una renúncia i, sobre­tot, que el pri­mer de rebre pot ser ell. Pedro Sánchez ha pogut com­pro­var que a la dimissió de Car­men Montón li van sobrar 24 hores de resistència numan­tina. Si no hagués sor­tit a defen­sar-la com ho va fer –per aca­bar dient-li adeu aque­lla mateixa tarda– podia haver pas­sat per l’enèsima crisi d’un exe­cu­tiu que impro­visa a totes hores i que prou feina té a esme­nar les contínues pífies, però pot­ser no hau­ria pro­vo­cat un gran escàndol que el va aca­bar esquit­xant. I aquí es va pro­duir el segon error de manual, el de la semi­o­cul­tació de la tesi durant sis anys (i, sobre­tot, els dos dies d’infart d’aquesta set­mana). Atès que sem­bla que no hi ha plagi i que l’únic dis­cu­ti­ble és la qua­li­tat, per què no la va fer pública el 2014 quan van començar a sor­gir els pri­mers dub­tes sobre el con­tin­gut? Lla­vors era aspi­rant a lide­rar el PSOE i el seu horitzó era pas­sar una llarga tem­po­rada com a cap de l’opo­sició. Si es té en compte que el seu con­trin­cant era el Mari­ano Rajoy de les Gürtel i el campió de l’atrin­xe­ra­ment, qui s’hau­ria fixat en una tesi “medi­o­cre”, segons la qua­li­fi­quen alguns experts? Pot­ser s’hau­ria posat ver­mell una vegada, però s’hau­ria estal­viat enro­gir de ràbia com ho va fer dime­cres al Congrés quan Albert Rivera se li va llançar al coll.