Tribuna
¿Ni oblit ni perdó?
La pacificació del món exigeix la reconciliació amb el passat, el guariment de la memòria ferida. Molt sovint el que fa impossible relacions de qualitat i de vertadera concòrdia entre els homes contemporanis no són situacions d’injustícia, sinó problemes heretats del passat, ressentiments absurds, odis viscerals que s’han transmès, de generació en generació, moltes vegades, inconscientment, però que han calat i predisposen els presents al conflicte, a la tensió, a la segregació.
El perdó transcendeix la justícia, va més enllà que ella, perquè neix de l’amor. No es pot imposar, ni tampoc coaccionar, però es pot educar i propiciar. En qualsevol cas, és sempre un acte de la voluntat, d’una voluntat que recorda el mal sofert, que és conscient i lúcida i sap el que va passar, però té capacitat, força i energia per digerir aquell passat dolorós i començar de nou, iniciar una altra vegada el vincle sense que aquell passat emmetzini les relacions de present i de futur.
El coneixement del passat, però, no ha de ser font, ni motiu de ressentiments i rancors absurds que facin impossible la convivència en el present. La pau no s’edifica, com alguns pensen, sobre l’oblit o la desmemòria. S’edifica sobre el record. Cal, però, recordar, encara que el temps que ens separa de l’ofensa és determinant perquè aquesta memòria pugui guarir-se i mirar el futur amb ulls esperançats.
Perdonar no és suavitzar el mal que va causar el botxí, ni infravalorar les seves conseqüències. No és relativitzar aquell sofriment, perquè això seria una manca de respecte envers la víctima. La memòria del mal és un deure ètic, però també la voluntat de reconciliació. El pur record del mal sofert pot arribar a convertir-se en un cercle viciós, que alimenti l’odi, el rancor i futures confrontacions.
Perdonar no al·ludeix, solament, a la misericòrdia i a la reconciliació amb l’altre per un o altre acte. És, més aviat, l’acceptació de la petitesa de l’altre, de la seva misèria, de la seva incapacitat. Per bé que es considera una virtut cristiana, el perdó no és patrimoni d’una única tradició espiritual. És una virtut essencial en l’amistat, ja que sense perdó és impossible una llarga amistat en el temps. Existeix una certa sobreabundància en el perdó; mai no pot ser quelcom obligat.
El perdó transcendeix, de molt, la justícia, entesa com a pur intercanvi contractual. Pertany, més aviat, a l’ordre de l’amor gratuït, a un tipus d’economia espiritual, si es pot dir així, que depassa les lleis de la irreversibilitat del temps i de l’equilibri i del canvi. És una forma específica de revisió del passat, de la identitat narrativa pròpia de cadascú; ara bé, una revisió que no és solitària, ni introspectiva, sinó mútua, en la qual s’ha pogut veure el fruit més preciós de l’intercanvi de la memòria. També és una forma d’alliberament de les rancúnies i els ressentiments, de descàrrega interior.
Perdonant no es cancel·la la història, no s’aboleix el passat, però s’alleugera la sofrença i se la converteix en potència de l’amor. Per assolir el miracle del perdó, cal un temps adequat. La paciència del temps evita un perdó confús i apressat, que no és vertader perdó. És veritat que l’amor gratuït excedeix la justícia, però no la substitueix. No es pot perdonar allò que s’ha oblidat, però cal una certa distància temporal per poder exercir el perdó.
La reconciliació amb l’altre implica una forma específica de revisió del passat i de la identitat narrativa pròpia de cada persona o grup. Es basa en el pressupòsit d’una revisió no solitària, ni introspectiva, sinó recíproca, en diàleg. Per part del culpable, el perdó pot obrir un nova possibilitat d’intervenció i d’iniciativa en la construcció de la història; mentre que, de part de la víctima, el reconeixement del mal causat pot restaurar una capacitat d’iniciativa altrament frustrada.
