“No hi ha re com arrop”

Un dia d’aquests deu ser Sant Ponç. La pri­mera vegada que vaig pene­trar a la fira que en el seu honor es munta al car­rer de l’Hos­pi­tal de Bar­ce­lona em va sem­blar que tot el sota­bosc del país hagués cami­nat fins anar a aco­mo­dar-se en aquell punt de la ciu­tat medi­e­val. Totes les plan­tes reme­ie­res o olo­ro­ses hi tenien presència d’un cap del car­rer a l’altre: cama­mi­lla, poniol, àrnica, llo­rer, fari­gola, alfàbrega, menta... i mol­tes altres de les quals no en sabia el nom. Era mig matí. Era ple de gent. He començat dient que Sant Ponç deu ser un dia d’aquests. Els bar­ce­lo­nins el saben amb exac­ti­tud. Com que no és un dia ni una fira que s’anunciïn gaire, deu ser que els bar­ce­lo­nins tenen un rellotge inte­rior que els indica pun­tu­al­ment l’efemèride i els cita al car­rer de l’Hos­pi­tal. Deu ser que en aquest moment de la pri­ma­vera el nas els diu que han de córrer a la fira més per­fu­mada de totes. Suposo que es munta al car­rer de l’Hos­pi­tal perquè en aquell lloc se situa l’antic cen­tre sani­tari de la Santa Creu, ara con­ver­tit en Bibli­o­teca de Cata­lu­nya i seu de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans. Els malalts volen, o volien, infu­si­ons. El dia de Sant Ponç els devia entrar la salut per la fines­tra. Ara per­fuma lli­bres i fa revis­co­lar les parau­les del Fabra que donen nom a les her­bes.

Un dia d’aquests deu ser Sant Ponç perquè a la meva ciu­tat el cap de set­mana n’hi va haver fira. Sem­pre la cele­brem des­plaçada uns dies en el temps. M’hi vaig per­so­nar. És un simu­la­cre de la de Bar­ce­lona. En rea­li­tat no hi té res a veure. S’hi des­pat­xen embo­tits, for­mat­ges, gar­ra­pi­nya­des, pega-dol­ces... On són les her­bes? Que no som més rurals, nosal­tres? Una única parada expe­nia mel i fruita con­fi­tada, ingre­di­ent també impor­tant de les fires de Sant Ponç. Taron­ges, meló, cire­res, arrop... A casa de tant en tant entrava l’arrop. Només en con­su­mia el pare. Els altres, ens limitàvem a mirar com inge­ria el xarop negre i espès que con­fi­tava tros­sos de fruita. Feia un pri­mer tast i excla­mava: “No hi ha re com arrop.” El “re” arcaic indi­cava que era una frase fami­liar ances­tral. Un dia li van pro­hi­bir el sucre i no hi va haver més arrop. No podré tras­lla­dar a la des­cendència l’expressió eufònica. La vaig mus­si­tar diu­menge davant el reci­pi­ent de la parada que en con­te­nia. Estava ple. Ningú no havia sol·lici­tat arrop. Ens han pro­hi­bit el sucre a tots. Vaig veure un pom de fari­gola en una parada de for­mat­ges. No era a la venda, el tenien per fer bonic i evo­car la fira que hau­ria de ser. Veient el meu interès, me’l van rega­lar. Em vaig sen­tir obli­gat a cor­res­pon­dre l’ama­bi­li­tat com­prant un tall de for­matge. Catorze euros per un ram de fari­gola.

Sigui com sigui: que bé que va par­lar de Sant Ponç, que salu­da­ble, enmig de tants bus­calls dia­ris.