Pi de la Serra, que no passi com amb l’Ovidi

Poques cançons hi ha més esca­ients per als temps que vivim que les de Quico Pi de la Serra, de qui només cal escol­tar Cançó en i (“La poli­cia està al ser­vei dels ciu­ta­dans, la ser­vi­lia està al ciu­tei dels piu­ta­dans”) o cadas­cun dels ver­sos de la imba­ti­ble Si els fills de puta voles­sin no veuríem mai el sol per ado­nar-nos de la seva pre­cisa, irònica i poètica pun­te­ria. Sí, a Quico Pi de la Serra cal­dria reconèixer-lo molt més. Però no només des de les ins­ti­tu­ci­ons i els mit­jans, que hau­rien d’estar dedi­cant esforços per divul­gar una obra extra­or­dinària, sinó també des de grups i col·lec­tius d’esquer­res. Ver­si­o­nem-lo, al Quico. Col·labo­rem-hi, reco­ne­guem-lo, anem als seus con­certs! O farem tard com vam fer amb Ovidi Mont­llor?