Instruments i continguts

Quan la gent de but­xaca escu­rada o a mig escu­rar només anava al cinema una vegada a la set­mana si podia, cosa que aquí es va superar ja fa més de mig segle, per fi, va arri­bar la tele­visió, molt aviat, amb ser­vei a domi­cili. La tele­visió és un ins­tru­ment mera­vellós, una mera­ve­lla didàctica i un escom­bra­de­pres­si­ons si no infal·lible, merei­xe­dor de mol­tes gra­ti­tuds. Molts cri­te­ris ultra­con­ser­va­dors la con­si­de­ren, amb tot, per alguns con­tin­guts com una eina diabòlica. «Los demo­nios del cine!», ja cla­ma­ven alguns pre­di­ca­dors del naci­o­nal­ca­to­li­cisme, més papis­tes que el Papa i més fran­quis­tes que Franco, refe­rint-se al setè art i al·ludint espe­ci­al­ment les pel·lícules 3R. Però la gent cap a les sales, cap els cine­mes cada diu­menge a la tarda com expli­quen Paradís i Splen­dor, encara que als devots i devo­tes –nom­bro­sos– els tor­tu­res­sin psíqui­ca­ment amb aquells sig­nes jeroglífics de les clas­si­fi­ca­ci­ons que impo­sava l'església a través de la publi­ci­tat i l'olor de suor dels con­fes­si­o­na­ris. Si havien vist una 3R ja ho sabien: queia la penitència. Segons la into­lerància del jutge sagrat la tira­llonga d'ora­ci­ons podia ser molt llarga. El res­clum, la for­tor de suor no comp­tava com a càstig. Si queia tira­llonga llarga molts peni­tents apre­nien a resar pen­sant en una altra cosa i sovint –per asso­ci­ació d'idees– ho apro­fi­ta­ven per cavil·lar com podria ser la pel·lícula del pròxim diu­menge tenint com a única pista el títol pelat que s'havia anun­ciat la sessió ante­rior.

Però com que quasi tot arriba, final­ment va venir la tele a domi­cili, el domini abso­lut de la tele: cine mul­ti­pli­cat i altres mil varietés que com­ple­ta­ven l'oci casolà. Que també és demoníac a la tele? I tant!, res­po­nien. Con­fir­mat i mul­ti­pli­cat. Però no sem­pre –ara mati­sa­ven pen­sant en els viat­ges del papa–. Ja ho veiem; amb el temps, l'aire s'ha endut alguns res­clums dels que, aquí, ja no hi havia devoció que els arrelés. I ben sos­pe­sat es pot deduir que pot­ser els grans pecats dels con­tin­guts de la tele no són, com abans es pre­te­nia, els rela­ci­o­nats amb l'art que belluga o amb el fes­teig sos­tin­gu­da­ment tàctil, tòpics gratuïts d'algu­nes modes que duren segles. Els grans pecats d'ara són el d'ofe­gar amb la comer­ci­a­li­tat més sòrdida les pos­si­bi­li­tats que emer­geixi l'art plu­ral i autèntic. I a través d'aquesta pre­o­cu­pació uni­ver­sal, la tele­visió s'ha con­ver­tit en l'apa­ra­dor de la bri­llan­tor més banal i frívola –el que vol la gent!–, només al ser­vei del con­su­misme. Tot l'uni­vers veu la tele. I a còpia de veure-la, tot l'uni­vers vol viure en uns esce­na­ris llus­tro­sos i bri­llants, pro­ta­go­nit­zar fes­tes lluïdes, nave­gar, volar, recórrer els con­ti­nents sobre excel·lents arte­fac­tes, som­riure sem­pre per terra, mar i aire. Tot­hom vol ser ric, desitja ser ric i admira i enveja dolçament els rics. I els vota. Si fos pos­si­ble la xauxa per­du­ra­ble, si fos fac­ti­ble donar la feli­ci­tat perenne a tota per­sona humana, això jus­ti­fi­ca­ria haver-la cre­ada, fabri­cada. Seria l'ideal. L'ideal abso­lut. Per a fer-nos patir, per a fer patir la immensa majo­ria del per­so­nal pro­ta­go­nista de tots els temps, era millor que no ens hagues­sin creat i menys amb consciència de pati­ment. Men­tres­tant, mirar la tele és, encara a l'ordre del dia, però fins en aquesta postura del tot pas­siva hi ha diferències. Ara els feliços mor­tals bar­ce­lo­nis­tes tenen un miratge de feli­ci­tat gràcies a Guar­di­ola i als fun­da­dors i els man­te­ni­dors de la Masia. Tots miren les retrans­mis­si­ons i con­tem­plen els com­bats del Barça. Molts ho fan en petits grups. Comen­ten i es rela­ci­o­nen veient els par­tits i per acom­pa­nyar ros­se­guen fri­vo­lités més o menys mengívoles (els grups són variadíssims), des de les pipes i les xips, arri­bant a les més exqui­si­des deli­ca­tes­sen. En una con­versa cap­tada entre Luigi, exdi­pu­tat soci­a­lista, i el Bartu, lla­vors encara alcalde soci­a­lista de Santa Coloma de Gra­me­net, els pre­to­ri­ans, segons escri­uen uns dia­ris, el 9 de maig de l'any pas­sat, que­da­ren per par­lar veient el Barça-Vila-real i, després de refe­rir-se a hotels, el Bartu va dir: «Això mateix. Que­dem en algun lloc i veiem el fut­bol amb un pla­tet de caviar.» És un supo­sar que el caviar havia de ser autèntic. Com va afir­mar l'entre­na­dor Schus­ter en una altra ocasió a través del seu accent madri­leny: «No hi ha neces­si­tat d'afe­gir res més.»