Requisits de l’èxit

El filòsof i assa­gista francmaçó anglès Fran­cis Bacon té una frase per resu­mir els requi­sits de l’èxit que em sem­bla molt pre­cisa. Diu: “El requi­sit de l’èxit és la promp­ti­tud en les deci­si­ons.” Les vega­des que hi he pen­sat aquests dies de grans tri­bu­la­ci­ons! Hi ha moments que els res­pon­sa­bles no es poden demo­rar en les deci­si­ons, i jus­ta­ment ara neces­si­tem deci­si­ons ràpides, perquè tot el que fem ara alleu­jarà el sofri­ment futur. Aquesta pandèmia ens ha ense­nyat moltíssi­mes coses i, si les hem après, gosa­ria a dir que el nos­tre futur no ha de ser com era. Cal millo­rar-lo. I aquesta anàlisi ser­veix per fer-la més macro i més micro, però ningú es pot excu­sar amb els altres. Depèn molt de nosal­tres ser el que vul­guem ser.

Aquests dies, com ens passa molt sovint, l’espa­nyo­lisme polític i mediàtic ha ata­cat la con­se­llera Merit­xell Budó, i més tard el pre­si­dent de la Cam­bra de Bar­ce­lona, Joan Cana­dell, per haver dit una frase que treta del con­text els va ser­vir com a munició grossa. Però vejam què van dir: ells expli­ca­ven que si haguéssim estat inde­pen­dents, el con­fi­na­ment s’hau­ria fet molt abans, tal com dema­nava el govern, els epi­demiòlegs cata­lans i els estadístics, perquè la corba d’infec­tats s’incre­men­tava expo­nen­ci­al­ment. Aquest fet, que era pura matemàtica estadística, com venia del pre­si­dent Quim Torra, Pedro Sánchez la va desa­ten­dre, fins al final, que va haver d’accep­tar-la, però amb un cost molt més alt. Havíem per­dut quinze dies! Segur que cap dels que envol­ta­ven Pedro Sánchez li van fer veure que el requi­sit de l’èxit és la promp­ti­tud de les deci­si­ons.

Aquesta set­mana pas­sada la minis­tra Nadia Calviño pre­sen­tava a Brus­sel·les les pre­vi­si­ons macro­e­conòmiques d’Espa­nya per al 2020 i el 2021, i real­ment fan por, i encara ningú pot dir que al final no seran pit­jors. Per al 2020 esti­men una cai­guda del PIB del 9,2% una deso­cu­pació del 19%, cai­guda dels ingres­sos del 5,3% i el dèficit públic arri­barà al 10,34%, que farà un endeu­ta­ment total del 110% del PIB. Per al 2021 pre­veu una recu­pe­ració de la cai­guda del 6,8%. Tot i que aques­tes xifres posen la pell de gallina, la meva sen­sació és que encara són opti­mis­tes. El 2020 serà pit­jor del que pre­ve­uen i la recu­pe­ració, més lenta.

Segu­ra­ment molts de vostès han vist com un cami­o­ner holandès recla­mava al pri­mer minis­tre Mark Rutte: “Per favor, no donis diners als ita­li­ans i als espa­nyols.” Es refe­ria als coro­na­bons. I el pri­mer minis­tre, rient, va dir: “No, no, no.” I per què hi ha aquest sen­ti­ment anti­es­pa­nyol als països de Nord? En pri­mer lloc, perquè fa molts anys que envien diners a Espa­nya i la sen­sació que tenen és que han estat molt mal gas­tats. I que hi ha molta cor­rupció. A més, tenen l’evidència que la seva ètica de l’estalvi no és la mateixa que l’espa­nyola. Holanda l’any pas­sat va tenir un superàvit de 14.037 mili­ons d’euros i del 2014 al 2019 va reduir el seu endeu­ta­ment en 15 punts del PIB. Si aquesta crisi els costa 20 punts del PIB, tin­dran un endeu­ta­ment del 68%, i en aquests moments ja pen­sen qui­nes refor­mes hau­ran fer per tor­nar-lo al 60%. A Ale­ma­nya, que ha tin­gut superàvit des del 2015, l’any pas­sat va ser de 49.788 mili­ons d’euros. A Espa­nya, que per­cen­tu­al­ment durant els dar­rers set anys ha cres­cut més que ells, sem­pre hem tin­gut dèficit i el 2019 va ser de 35.195 mili­ons d’euros, i ara ens tro­bem que devem el 100% del PIB i no tenim capa­ci­tat de resistència i neces­si­tem ajuda. El cami­o­ner, un holandès que amb els seus impos­tos ajuda a pagar-nos, diu prou. Com no hi haurà coro­na­bons i encara menys per­pe­tus, i segons les dades de la minis­tra Calviño, el nos­tre endeu­ta­ment arri­barà de bon tros al 110,34% del PIB, tenim totes les pos­si­bi­li­tats que, a curt ter­mini, ens hagin de res­ca­tar, i pot­ser serà l’opor­tu­ni­tat, amb un cost altíssim, per fer les refor­mes que els polítics d’aquí fa anys que no s’atre­vei­xen a fer.

Aquesta vegada estic molt espe­rançat amb les cam­bres de comerç perquè Joan Cana­dell lidera unes acci­ons molt impor­tants per aju­dar les empre­ses perquè no tan­quin, i a fer-les via­bles. Fixem-nos en la promp­ti­tud en la decisió. Ja s’anti­ci­pen! I encara estem con­fi­nats, però les cam­bres tenen recur­sos humans pre­pa­rats per aju­dar els empre­sa­ris i els autònoms en difi­cul­tats, i amb l’objec­tiu de pro­vo­car una rein­dus­tri­a­lit­zació apro­fi­tant tot el poten­cial per a una nova eco­no­mia. Com si fóssim en l’època de la Man­co­mu­ni­tat, saben que amb pocs diners però amb molta intel·ligència, talent i entu­si­asme, poden fer grans coses.