¿Res serà com abans?

Durant el temps de con­fi­na­ment vaig sen­tir dir, en mol­tes oca­si­ons, que després de la crisi pandèmica, res no seria igual. Tal vegada és d’hora per veri­fi­car si aquesta afir­mació és una hipèrbole o es cor­res­pon amb la rea­li­tat. El que sí que és evi­dent és que, després de la pandèmia, vindrà una crisi social i econòmica sense pre­ce­dents en el segle XXI. En els pro­pers temps, hau­rem de recor­dar els absents, les vícti­mes de la catàstrofe, cele­brar cerimònies en honor seu, curar feri­des emo­ci­o­nals, plo­rar-les i alli­be­rar la nos­tra tris­tesa. També hau­rem d’exer­ci­tar-nos en l’art de la gra­ti­tud i mos­trar agraïment a tots els qui s’han dei­xat la pell per sal­var vides i tenir cura dels més vul­ne­ra­bles.

S’ha dit, una vegada i una altra, que res serà com abans. La sentència pot inter­pre­tar-se en una clau nega­tiva, però també des d’una pers­pec­tiva posi­tiva. Les cri­sis són oca­si­ons, opor­tu­ni­tats de pri­mer ordre per audi­tar les nos­tres for­mes de vida, explo­rar les cau­ses que l’han acti­vat i afron­tar el pre­sent i el futur des d’una nova men­ta­li­tat. Com a con­seqüència de la crisi, tot s’ha vist alte­rat. L’impe­ra­tiu de la distància social ens ha obli­gat a con­rear noves for­mes de pro­xi­mi­tat. La velo­ci­tat habi­tual s’ha vist inter­rom­puda. Hem tin­gut temps per desac­ce­le­rar-nos. La nos­tra relació amb el temps i amb l’espai ha mutat. El silenci ha irrom­put als car­rers.

Els més escèptics ho veuen d’una altra manera. Con­si­de­ren que, després del ven­da­val, una vegada s’hagi res­ta­blert la nova nor­ma­li­tat, no hau­rem après res i que tot tor­narà a ser com abans. Els més espe­rançats, en canvi, cre­uen que aquesta crisi pot ser un gran des­per­ta­dor social, pot envi­go­rir valors i acti­tuds que esta­ven en letar­gia. Tota crisi sus­cita movi­ments dia­me­tral­ment opo­sats. Alguns, quan irromp amb força, es reple­guen espan­tats, mirant de sal­var els mobles. Altres, en canvi, trans­cen­dei­xen la por i són capaços de sor­tir del seu propi feu per donar el millor de si matei­xos a la col·lec­ti­vi­tat. En aquesta crisi que patim, hem vist com fluïa la força inte­rior de la soci­e­tat, aquesta ener­gia que habita en ella i que s’ha mani­fes­tat de múlti­ples mane­res, als hos­pi­tals, a les residències geriàtri­ques, als espais públics i, també, en les comu­ni­tats de veïns.

No puc afir­mar taxa­ti­va­ment que, després de la crisi, res no serà igual. Una infer­mera anònima deia, en una breu entre­vista tele­vi­siva, que aquesta catàstrofe ens faria millors per­so­nes. Tant de bo! És el que de veres espe­rem d’aquesta crisi, que hagi ser­vit per a alguna cosa, que hagi estat útil per enfor­tir acti­tuds que, en ter­mes gene­rals, estan molt obli­da­des en les soci­e­tats post­mo­der­nes. La crisi ens ha permès redes­co­brir valors com la cura, l’escolta, la gra­ti­tud, la humi­li­tat, la soli­da­ri­tat, la paciència, la per­se­ve­rança enfront del mal, la coo­pe­ració, la gene­ro­si­tat i l’entrega, valors que estra­nya­ment ocu­pen un lloc relle­vant en la nos­tra soci­e­tat.