L’èxit de públic, un concepte anodí

Hi ha una vida cul­tu­ral per per­sis­teix, mal­grat tot, encara que sigui en aquesta nova moda­li­tat pro­filàctica. A cada con­vo­catòria per assis­tir a la inau­gu­ració d’una expo­sició, a la pre­sen­tació d’un lli­bre, a l’estrena d’una obra tea­tral, la mateixa emoció de for­mar part d’algun volun­ta­riat fidel i resis­tent. A l’entrada, com que no podem tocar-nos, ens salu­dem amb els ulls i pro­pa­guem una altra classe de con­tagi a través de la mirada. Tenim alguna cosa de mar­gi­nats cata­cum­bals que s’enco­mana al to mur­mu­rant de les con­ver­ses i a la len­ti­tud dels ges­tos. Ens estem tor­nant tots ple­gats una mica ori­en­tals. Encara ens comp­ten, quan acce­dim a algun d’aquests llocs, però serem una dada tan irre­lle­vant, que els rànquings d’audiència, per fi, reve­la­ran com en són, d’ano­dins.