Estampida desitjada i temuda

Ara que tot es relaxa, i que la res­tau­ració i els allot­ja­ments turístics poden començar a fun­ci­o­nar amb una certa nor­ma­li­tat, és d’espe­rar una estam­pida de visi­tants des de les ciu­tats, que s’escam­pa­ran pel ter­ri­tori com una taca d’oli. “Ui, aquest estiu! Ja ens podem pre­pa­rar!”, em deia l’altre dia una tre­ba­lla­dora d’un equi­pa­ment cul­tu­ral del Baix Empordà. Un pronòstic que com­par­tei­xen nego­cis i ciu­ta­dans de zones visi­ta­bles, amb per­cep­ci­ons con­tra­po­sa­des: els nego­cis, fre­gant-se les mans, amb l’espe­rança que els remunti la recap­tació, i els resi­dents, amb una certa angúnia, perquè veu­ran des­ba­lles­tat el seu dia a dia. L’estam­pida és, doncs, desit­jada per uns i temuda per altres. Els que vivim en pobles petits ja estem acos­tu­mats a les con­seqüències, de vega­des posi­ti­ves, de vega­des nega­ti­ves, de l’arri­bada de turis­tes. Ara és dife­rent; el país s’obre a una lli­ber­tat molt desit­jada i amb unes ganes boges de cir­cu­lar, enmig, però, d’una pandèmia que encara no ha aca­bat. Una situ­ació que ens pot ale­grar o ens pot acla­pa­rar, segons el cantó de la soci­e­tat on ens tro­bem: visi­tants o visi­tats. Dels visi­tants, n’hi ha, per sort, que es mouen amb res­pecte i interès pel que es tro­ben; però també n’hi ha, malau­ra­da­ment, que es des­pla­cen com si tot fos permès. Aquests són els que per­tor­ben la vida tran­quil·la de molts pobles petits i fan que, en certa manera, per­din una mica d’encant. Així doncs, cal dema­nar prudència i tran­quil·litat. Tot s’entén: les ganes de sor­tir, d’assa­bo­rir la lli­ber­tat, de res­pi­rar aire net (atenció, que als pobles també hi corre el virus!)... Però, cal mesura. Els pobles petits no són ciu­tats de vacan­ces on tot s’hi val en nom de l’oci meres­cut. Són llocs on viuen per­so­nes tot l’any, perquè sem­pre hi han vis­cut o perquè han esco­llit resi­dir-hi per tenir un nivell de vida dife­rent del de les ciu­tats. No són per­so­nal al ser­vei del visi­tant; per a això ja hi ha els nego­cis turístics. Els agrada que hi vagi gent i n’admiri les qua­li­tats històriques, cul­tu­rals, gas­tronòmiques, medi­am­bi­en­tals, etcètera, però temen els irres­pon­sa­bles que hi van amb una idea equi­vo­cada de tro­bar ser­vi­lisme i via lliure sense que ningú hi digui ni piu. Als que ho tenen clar, un agraïment de tot cor; als que no, un prec: mode­ració i res­pecte, si us plau.