Funcionàries i funcionaris: per què?
No fa gaire, els funcionaris hem rebut una bona clatellada: se'ns ha pispat part del sou. Un articulista ens veu com a “encarnació del deute públic”. S'ha admès ara un recurs contra aquesta mesura de l'equip de Zapatero i del Parlament estatal: no sé com acabarà tot plegat. He començat amb un títol políticament correcte: m'empararà, especialment en el cas que vostès no compartissin algunes idees de més avall. N'estic una mica fart dels qui, moguts per tòpics, critiquen tota la feina de qui treballa en la funció pública: no foteu ni brot, t'ha tocat la grossa, ningú t'avalua,... ¿En tenen, de raó?
Al nostre país tenim una Escola d'Administració Pública. No fa gaire ha editat un llibre ben interessant: Els funcionaris són diferents? Qui són els funcionaris i com són?. L'autor (Christoph Demmke) estudia –sense apassionament especial– tòpics, fets empírics, estereotips... i proposa línies de solució. Reconeix una pressió generalitzada per a una “abolició silenciosa de l'estatus del funcionari”. Es concreta amb la introducció de la promoció per mèrits –en lloc de l'actual “d'anar passant anys”– i d'una mobilitat entre els sectors públic i privat. Certament calen, a tot Europa, reformes en el funcionariat, però això no toca l'arrel del problema: és un pedaç.
La psicologia humana és tossuda: no la canviarem pas de cop! Per què tanta gent vol ser funcionari al nostre país? Només per “no treballar”? Això només ho poden pretendre els brètols, aquells que mai haurien de guanyar unes oposicions. El que Demmke denuncia és una gestió poc professional dels recursos humans: tots cerquem “unes condicions de treball satisfactòries, possibilitats de promoció professional, estabilitat, responsabilitat i, el que és més important, un bon lideratge”. Això ens fa productius i il·lusionats arreu, en el sector que sigui. El problema no són les persones –excepte uns quants que no volen canvis, sovint per egoisme insolidari– sinó una estructura i estil anacrònics.
La nostra revista de comunicació interna és Funció Publicació. En llegir-la m'hi entusiasmo amb el futur nostre i del país. Poc després pateixo la ironia burleta de les meves amistats: deu haver-hi algun forat per on es perd la qualitat professional del funcionari. En veig dos: a) els polítics, que cada quatre anyets fan de les institucions el seu cortijo; o b) la nefasta tradició hispànica del “torni vostè demà”. Algú s'hauria d'encarregar d'aquestes guineus.
Abans de pensar en el sentit del funcionariat cal una “correcta gestió dels recursos humans” a totes les conselleries i entre tots els assimilats a funcionaris. Demmke nega –amb dades– certs tòpics, però reconeix punts febles: a) les pressions i constrenyiments externs (polítics, tribunals...) que es reben; b) cert immobilisme de plantilla, ben qualificada però cada cop de més edat; c) l'atracció de persones amb aversió al risc, ser un refugi en temps de crisi; d) la desmotivació i frustració pels criteris polítics en la presa de decisions; e) l'excés de paperassa, la burocràcia com a vici; f) la incertesa sobre com mesurar el rendiment.
Els funcionaris som persones: no som el problema. Volem estar motivats, sentir-nos valorats i exigits. Per això, a tothom ha d'interessar què fem i com fer-ho millor. I el mal funcionari, ha de canviar! Caldrà esforçar-se en l'educació eticocívica i per a la ciutadania, des que la gent és jove, amb la col·laboració decidida de tots vostès: mares i pares, polítics, comunicadors, i els meus amics antifuncionariat. Som-hi?
Professor de Filosofia a l'Institut Illa de Rodes (Roses)
