Fronts ofensius i defensius

L’enfron­ta­ment entre Cata­lu­nya i el govern cen­tral té ja molts anys de vida, però les cir­cumstàncies econòmiques i polítiques han can­viat, de manera que el con­flicte s’ha glo­ba­lit­zat. D’aquí que es pugui par­lar de front inte­rior i front exte­rior. Al mateix temps, hi ha una acti­tud ofen­siva apli­ca­ble només al govern cen­tral i una con­ducta defen­siva que res­pon a l’acti­tud i acci­ons del govern català.

El govern cen­tral actua con­tra Cata­lu­nya a nivell inte­rior i a nivell exte­rior. A nivell inte­rior ha uti­lit­zat espe­ci­al­ment una judi­ca­tura cadu­cada i poli­tit­zada, men­tre que a nivell exte­rior ho ha fet a través de les ambai­xa­des o de les tru­ca­des direc­tes de Madrid. Posaré un exem­ple no resolt. La fàbrica Seat, la més impor­tant de Cata­lu­nya, busca un ter­reny per a cons­truir-hi la fàbrica de bate­ries des­ti­na­des als seus cot­xes elèctrics, que cada cop tenen més importància. La direcció de Seat va dir que la fàbrica de bate­ries hau­ria d’estar situ­ada prop de la cen­tral de la Seat. És fàcil d’ima­gi­nar que el govern cen­tral ha indi­cat als diri­gents de la Seat que Fraga també és a prop de Mar­to­rell, així com Sara­gossa o Pam­plona. Cata­lu­nya defensa els seus interes­sos, que són els d’una fàbrica amb un alt nivell de per­so­nal qua­li­fi­cat, situ­ada a Cata­lu­nya i, sobre­tot, prop de Mar­to­rell. El resul­tat ens dirà si ha gua­nyat el front ofen­siu o el defen­siu.

Cata­lu­nya té una acti­tud pura­ment defen­siva. No pot dema­nar més. Es troba, però, que les mul­ti­na­ci­o­nals estran­ge­res tenen una feblesa per Cata­lu­nya, no pas per motius polítics sinó sim­ple­ment econòmics. Saben que aquí hi tro­ba­ran per­so­nal qua­li­fi­cat, una admi­nis­tració amb defec­tes, però efec­tiva, i un marc econòmic favo­ra­ble que els per­met tro­bar una peça de recanvi a una hora de distància de les seves fàbri­ques.

Aquesta acti­tud favo­ra­ble de les mul­ti­na­ci­o­nals estran­ge­res com­pe­teix amb el front ofen­siu del govern cen­tral espa­nyol, que es mou a través dels repre­sen­tants polítics en ambai­xa­des, con­so­lats, etc., i de ges­ti­ons més direc­tes i per­so­nals, si se’n poden tro­bar. L’acció ofen­siva de l’Estat espa­nyol pot anar acom­pa­nyada, pot­ser tàcita­ment, de mesu­res que puguin per­ju­di­car, per exem­ple, l’eco­no­mia fran­cesa a nivell d’aran­zels, de comu­ni­ca­ci­ons, de trans­ports o de qual­se­vol altre tipus d’acció en què la posició espa­nyola tin­gui més força que la fran­cesa.

El resul­tat, lògica­ment, ha de ser favo­ra­ble al govern cen­tral espa­nyol. Si Cata­lu­nya ha gua­nyat alguna bata­lla, és perquè el cen­tra­lisme ha badat. El govern de la Gene­ra­li­tat es pot tro­bar també que Madrid li demani con­ces­si­ons no pre­vis­tes a l’Esta­tut d’Auto­no­mia, a canvi d’auto­rit­za­ci­ons sobre loca­lit­zació d’indústries estran­ge­res. No obli­dem també que el mer­cat espa­nyol repre­senta encara un 30% del total de les ven­des cata­la­nes.

Tot ple­gat resulta una mica com­plex. És difícil des­triar el pes efec­tiu i final del front ofen­siu o defen­siu. És difícil des­triar-lo, però els dos fronts hi són sense cap dubte. El govern cen­tral actuarà dis­cre­ta­ment fora d’Espa­nya i el govern català farà el mateix en les seves rela­ci­ons amb el govern cen­tral o amb les direc­ci­ons gene­rals con­tac­ta­des. El que és segur és que els cata­lans no ens avor­ri­rem en els pro­pers anys, que els opti­mis­tes fixen en deu per a acon­se­guir l’objec­tiu final, altres en vint-i-cinc, i una pila es limi­ten a callar i a mirar al cel.