Tal dia com avui de fa 45 anys

Ima­gino que devia ser un dia de ner­vis. I que no podia tor­nar a haver-hi un pro­blema que impedís que allò que s’havia anun­ciat, que un nou diari sor­ti­ria al car­rer i arri­ba­ria als quioscs i lli­bre­ries de les comar­ques de Girona escrit només en llen­gua cata­lana, no es produís. Sí, l’endemà, dia 24 de febrer de 1979, Punt Diari va sor­tir per pri­mera vegada, amb tres edi­ci­ons dife­ren­ci­a­des per a les comar­ques giro­ni­nes i, per tant, tres por­ta­des dife­rents. Per això, tal dia com avui de fa 45 anys, hi havia molts ner­vis entre la gent que va tirar enda­vant el diari. Ja hi havia hagut un intent ante­rior i aque­lla vegada es va renun­ciar a la sor­tida.

Punt Diari va ser fruit d’un somni col·lec­tiu. Té molts pares i mares, perquè hi va haver molta gent que va dei­xar mol­tes hores de feina i uns quants calés de la seva but­xaca per fer pos­si­ble el somni d’un diari que parlés de les coses de casa, però també de les que pas­ses­sin al món, en català i amb una pers­pec­tiva de casa. Per això un gran record per a tots ells, del pri­mer al dar­rer, però si m’ho per­me­ten, m’agra­da­ria recor­dar Just Manuel Casero i Pius Puja­des i també David Marca com a repre­sen­tants de tota aque­lla gent.

Punt Diari no hau­ria exis­tit sense Presència i les coses que van pas­sar a Presència. Tam­poc sense els coo­pe­ra­ti­vis­tes que van anar afe­gint-se al pro­jecte i que n’han estat i en són pedra angu­lar. I els empre­sa­ris que hi van creure. Tot ple­gat, però, era molt com­pli­cat. No tenien tallers i la rota­tiva, llo­gada, era a Bar­ce­lona. M’ima­gino el que devia ser fer un diari amb aquells mit­jans i alguna cosa m’han expli­cat els amics que eren a la redacció ori­gi­nal. En tot cas hi ha una història del Punt Diari que s’haurà d’escriure amb rigor perquè hi han pas­sat milers i milers de per­so­nes que van fer pos­si­ble que allò que es va parir arribi als 45 anys. Amb alts i bai­xos. Amb l’esforç col·lec­tiu de milers de per­so­nes que n’hem estat tre­ba­lla­dors. Amb alguns amos al dar­rere que han fet pos­si­ble arri­bar fins aquí, Joan Bosch i Roura durant molts anys i Joa­quim Vidal després. I ara amb Joan Vall Clara, que ho ha estat tot en aquest diari.

Demà farà 45 anys. Es va dir Punt Diari i tot­hom en deia El Punt. Després es va ofi­ci­a­lit­zar la ter­mi­no­lo­gia popu­lar i quan va ser El Punt, la gent li va dir Punt Diari. I després va venir la fusió amb el germà gran, l’Avui, nas­cut el 23 d’abril de 1976 gràcies també a l’esforç col·lec­tiu de molta gent. Ara és El Punt Avui i hi ha gent que li con­ti­nua dient l’Avui i d’altres El Punt o Punt Diari. Tant és. El diari que va sor­tir amb els qua­li­fi­ca­tius d’inde­pen­dent, català, comar­cal i democràtic ha vol­gut ser fidel a aquests prin­ci­pis. Som mol­tes les vides de gent lli­gada des de sem­pre al diari. Aque­lla pri­mera redacció era petita en nom­bre, massa, sota les ordres del pri­mer direc­tor, Jordi Negre. Van pas­sar moments difícils, però els va anar superant. Per a la premsa en paper, de tota manera, ja no hi haurà mai més temps fàcils. Recordo, de les tres por­ta­des, la de les cebes de Figue­res, amb notícia de Narcís Genís. Se n’han fet milers de por­ta­des. Demà cele­bra­rem l’’ani­ver­sari, però he vol­gut recor­dar que el diari sem­pre es fa el dia abans i que, per tant, tal dia com avui és quan els com­panys van parir un diari.