Vidal i Planas, l’escriptor assassí

Alfons Vidal i Pla­nas va néixer a Santa Coloma de Far­ners l’any 1891 i va dei­xar demos­trat que la capi­tal de la Selva, a més de sants i bis­bes, ha produït també un dels exem­plars més extra­or­di­na­ris de la bohèmia de començaments del segle XX.

Pri­mer va ingres­sar en un semi­nari, d’on es va esca­par just a temps per arri­bar a la Set­mana Tràgica de Bar­ce­lona. Va ser una estada fugaç, perquè va fugir aviat a Madrid per ingres­sar a l’exèrcit, on va com­plir tres anys al Mar­roc.

L’experiència el va con­ver­tir en un anti­mi­li­ta­rista furi­bund, publi­cant dese­nes d’arti­cles i libels que el van anar por­tant, pun­tu­al­ment i amb una peri­o­di­ci­tat esti­ma­ble, a la presó. Va escriure títols com El rancho de la cárcel, Tris­te­zas de la cárcel i Memo­rias de un hampón. Final­ment, fart de tant pre­sidi, va fugir a Por­tu­gal.

A la seva tor­nada, va con­ti­nuar pene­trant en els mons més sòrdids i devas­tats moral­ment, tirant enda­vant gràcies a la col·labo­ració en cen­te­nars de fulle­tons i novel·letes, on es podien lle­gar fra­ses tan sen­sa­tes com “Sobre­vendrá la revo­lución de los ham­bri­en­tos y des­po­sei­dos, que ase­si­narán a los usu­re­ros y a los magis­tra­dos pre­va­ri­ca­do­res y vio­larán las bellas muje­res de los ricos”. Són milers de pàgines, avui obli­da­des, que fan com­pa­nyia a les dels seus amics de gene­ració bohèmia a les gol­fes de les heme­ro­te­ques.

I, tan­ma­teix, de sobte, per un ins­tant, l’èxit se li va aparèixer amb la novel·la melo­dramàtica Santa Isa­bel de Ceres, par­ci­al­ment auto­bi­ogràfica, i que expli­cava una història de pros­ti­tu­tes redi­mi­des amb un final tràgic, no cal dir-ho, ja que la pro­ta­go­nista mor aixa­fada pel pes del seu pas­sat. I és que Vidal i Pla­nas s’havia casat amb una bar­jaula, Elena Man­za­na­res, a qui ell havia “alli­be­rat” del prostíbul. Trenta-dues edi­ci­ons, una pel·lícula i una adap­tació tea­tral van donar, per fi, unes pes­se­tes amb què omplir les but­xa­ques.

Però amb Elena Man­za­na­res va arri­bar el fet més col­pi­dor de la seva vida: en l’entre­acte d’una estrena tea­tral, Vidal va assas­si­nar Luis Antón de Olmet, peri­o­dista que feia xan­tatge a Elena i l’escar­nia sense mira­ments.

El procés judi­cial, que va ser seguit amb una avi­desa mul­ti­tu­dinària, va aca­bar amb una con­demna per dotze anys de presó i Vidal obli­gat també a pagar una indem­nit­zació als hereus de De Olmet.

En va com­plir tres. L’assas­si­nat d’un peri­o­dista comès per un escrip­tor li va supo­sar, tan­ma­teix, un aug­ment dis­pa­rat de fama i d’interès per la seva obra. Fins i tot ell i la seva dona van arri­bar a con­ce­dir entre­vis­tes des del penal publi­ca­des a tota pàgina en els dia­ris més sen­sa­ci­o­na­lis­tes.

Després del pas per la presó, va ser des­ter­rat a Bar­ce­lona, on va con­ti­nuar fent la seva vida bohèmia habi­tual, sub­sis­tint amb els rèdits que encara li donava Santa Isa­bel de Ceres i publi­cant dese­nes de novel·les i obres de tea­tre, amb títols tan sug­ge­ri­dors com La vir­gen del infi­erno, El mani­co­mio del Doc­tor Efe, Las alas del sátiro, Expen­de­durías de carne humana o Muje­res malas.

En la Guerra Civil, el seu car­net de la CNT el va posar del cos­tat dels anar­quis­tes, tot i que sem­bla que va alli­be­rar de les txe­ques mol­tes per­so­nes. Aca­bada la guerra, es va exi­liar als Estats Units.

Ales­ho­res, en un gir de guió impre­vist, Vidal passa per Hollywood, es treu un doc­to­rat en metafísica i dona clas­ses a les uni­ver­si­tats de Frod­ham i Los Ange­les durant quinze anys. Final­ment, obté una càtedra de lite­ra­tura espa­nyola a Tiju­ana. Encara va tenir temps de publi­car tres lli­bres de poe­sia, els dar­rers, abans de morir, l’any 1965.

Bona diada de Sant Jordi.