L’amnistia, un èxit i una oportunitat

L’apro­vació de la llei d’amnis­tia a les Corts espa­nyo­les, pre­vista per avui, és un fet excep­ci­o­nal i una fita històrica en el marc del con­flicte polític entre la nació cata­lana i l’Estat espa­nyol, perquè posa fre a una etapa de furi­osa repressió poli­cial i judi­cial des­en­ca­de­nada per l’Estat con­tra l’inde­pen­den­tisme i les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes arran de la cele­bració del referèndum de l’1 d’octu­bre del 2017. És cert, cal no obli­dar-ho, que és un pas forçat per la neces­si­tat del PSOE de for­jar una majo­ria pro­gres­sista que faci pos­si­ble el govern de Pedro Sánchez i que el govern espa­nyol pro­clama l’amnis­tia com una con­cessió a la nor­ma­lit­zació política i la con­vivència, no pas com un acte de justícia per cor­re­gir abu­sos judi­ci­als, vul­ne­ra­ci­ons de drets o una estratègia pla­ni­fi­cada de repressió con­tra un movi­ment polític legítim. No obs­tant això, per damunt del relat que es pre­ten­gui impo­sar des de La Mon­cloa, l’amnis­tia és, per activa, una mesura cor­rec­tora per anul·lar l’actu­ació de l’Estat con­tra l’inde­pen­den­tisme, i, per pas­siva, és el reco­nei­xe­ment implícit d’una uti­lit­zació incor­recta, injusta i lesiva dels poders de l’Estat, en la seva obsessió per impo­sar la seva visió unitària d’Espa­nya.

Que l’Estat faci marxa enrere, a con­tra­cor i amb una figura com l’amnis­tia, tan relle­vant, simbòlica i fins no fa tant tabú, és clara­ment un èxit polític de l’inde­pen­den­tisme català que cal rei­vin­di­car. No només per les con­seqüències posi­ti­ves direc­tes per als cen­te­nars de vícti­mes de la repressió, sinó perquè no implica la renúncia a cap dels objec­tius i aspi­ra­ci­ons del pro­jecte sobi­ra­nista de Cata­lu­nya. De la mateixa manera, cal reconèixer que l’amnis­tia tam­poc és una victòria que acosti la nació cata­lana a exer­cir el dret a deci­dir lliu­re­ment el seu futur. El que fa, si més no, és tor­nar a situar el país i la seva majo­ria social favo­ra­ble a l’auto­de­ter­mi­nació a la case­lla de sor­tida prèvia al 2017, ara menys mobi­lit­zat i més divi­dit, però amb la mateixa legi­ti­mi­tat, la mateixa ambició naci­o­nal i encara més car­re­gat de motius per cons­truir el seu propi camí. Una segona opor­tu­ni­tat que Cata­lu­nya ha d’apro­fi­tar, donant valor a l’experiència i l’autocrítica acu­mu­la­des al llarg de tot el procés.