Fòrums cívics

Les dar­re­res set­ma­nes he par­ti­ci­pat en diver­sos fòrums de con­tin­gut soci­o­cul­tu­ral, ja sigui com a ciu­ta­dana o bé com a pro­fes­si­o­nal con­vi­dada a opi­nar, de forma lliure i gratuïta. Aquest exer­cici democràtic, en essència, no deixa d’evo­car-me aquell espai de reunió i dis­cussió situat en el cen­tre neuràlgic de les ciu­tats roma­nes, arqui­tectònica­ment visi­ble i dife­ren­ciat, en què els ciu­ta­dans exer­cien com a tals. És l’equi­va­lent de l’àgora dels grecs. El marc físic del fòrum o assem­blea no és el mateix, evi­dent­ment, però el mot s’hi escau. Quin goig poder reu­nir-se i expres­sar-se lliu­re­ment en aques­tes reu­ni­ons ciu­ta­da­nes par­ti­ci­pa­ti­ves, encara que la majo­ria de les vega­des aca­bes amb la impressió que han que­dat mol­tes coses per dir, que no hi ha hagut prou temps per deba­tre els temes a fons, o que l’exer­cici d’opi­nar ha que­dat una mica con­di­ci­o­nat per pres­si­ons de diversa índole. Vul­guis o no, davant d’un deter­mi­nat públic s’ha d’anar una mica “amb el fre de mà posat”. Les fórmu­les que fem ser­vir són diver­ses, algu­nes més far­ra­go­ses, tipus congrés o semi­nari for­mal, altres més cre­a­ti­ves, supo­sa­da­ment fetes en un entorn en què es fomenta el “pen­sa­ment lliure”, tipus pluja d’idees. En tots els casos, però, sem­pre acabo amb una sen­sació agre­dolça: en unes per l’exces­siva for­ma­li­tat i rigi­desa del debat, en altres per jus­ta­ment el con­trari, fins al punt de pro­vo­car-me una certa impressió d’escassa seri­o­si­tat o de ridi­cu­lesa. Segu­ra­ment no hi ha una fórmula ideal! Sigui com sigui, el que menys accepto en aquest tipus de reu­ni­ons són les inter­ven­ci­ons d’aque­lles per­so­nes que roben el torn d’opinió dels altres tot res­tant-los temps, sigui per la neces­si­tat de fer-se més visi­bles o sigui per la sim­ple falta d’atenció o de pre­o­cu­pació davant les nor­mes. I el que més m’agrada? El temps d’esmor­zar o pausa, quan t’espla­ies amb els com­panys i t’expres­ses amb fran­quesa. En aquests petits cer­cles de reunió sor­gei­xen, sovint, veri­ta­bles bones idees que després podran fer el seu camí. Ens falta temps per tro­bar-nos, per com­par­tir, per deba­tre, per opi­nar. Tant de bo que les nos­tres ram­bles i pla­ces, o els cafès, recu­pe­res­sin la vida pública que tenien anys enrere. Els fòrums digi­tals ja no són el mateix.