Temps d’Advent

Com que entre avui que em lle­gei­xen i el pròxim arti­cle hau­ran pas­sat les fes­tes de Nadal i tenim l’Advent començat, m’hi refe­riré, no només perquè car­rers i pla­ces ja estan far­cits de gar­lan­des i orna­men­ta­ci­ons de llum, ni perquè ara sí i ara també podem fer una immersió en estruc­tu­res fetes de milers de leds que inun­den el nos­tre camp visual, ni perquè a tota hora i indret tot de melo­dies enva­ei­xen els nos­tres sen­sors audi­tius... que sí i que, tot sigui dit, a Reus enguany se n’ha fet una encesa magnífica, sinó també per altres motius que por­ten a un temps d’Advent menys cri­da­ner, no tan vistós i que els parlo empa­rant-me tan sols en la paraula escrita, aquests 3.000 caràcters mono­croms, inso­nors i line­als que, per tenir sen­tit, neces­si­ten més esforç que badar o la sim­ple con­tem­plació.

La raó és que de la mateixa manera que el fet de lle­gir, com ara estan fent, vol un esforç de com­prensió i de volun­tat, també seria bo, al meu enten­dre, que la volun­tat es fes exten­siva al fet de mirar —que vol la nos­tra intenció més que no pas la pura facul­tat de veure— i al fet d’escol­tar —que reque­reix el nos­tre interès més que la pròpia capa­ci­tat de sen­tir—. Perquè, si ho fem, pot ser que se’ns faci evi­dent, per con­trast amb el deves­sall de llums, sons, ori­pells, fan­fa­res, etc. que ens envol­ten, com tenim el món on vivim, com estem les per­so­nes que hi habi­tem i com pre­nem deci­si­ons. Així el sen­tit que per a cadascú puguin tenir aques­tes fes­tes podrà ser més intens.

Tan­ma­teix, no es pen­sin pas que no les esperi, les fes­tes! M’agrada que vin­guin i viure-les, com, també, que pas­sin. Em satisfà que a casa nos­tra, en aques­tes dates, hagi frui­tat la Marató de TV3. M’agrada fer cagar el tió, que les cri­a­tu­res reci­tin el vers de Nadal, la mirada ances­tral que ens aporta el Cant de la Sibil·la i, junt amb Nadal, cele­brar la festa de Sant Esteve, que encara que no sigui de pre­cepte, litúrgi­ca­ment par­lant, de sem­pre a Cata­lu­nya ha estat con­si­de­rada el segon dia de Nadal i entronca amb el nos­tre pas­sat caro­lingi. Espero les tro­ba­des i els àpats fami­li­ars; que els joves del meu poble —com antany feien els quin­tos— facin sonar el corn la nit dels Inno­cents i s’empes­quin alguna broma engi­nyosa. M’ale­gra­ria veure la cana­lla bus­cant espe­ri­tada l’Home dels Nas­sos el dejuni de Cap d’Any i cele­bro el sopar amb amics i men­jar els grans de raïm —això sí, sense pinyol—. M’agra­da­ria que a l’Alei­xar, el meu poble, l’anada a espe­rar els Reis es fes també, com fèiem de cri­a­tu­res, por­tant una creu amb tres taron­ges i can­tant-los la cançó que con­fia en els seus regals perquè és un tret d’iden­ti­tat i, posats a dir, no em faria res que algun sor­teig m’afa­vorís.

Com veuen, tot molt tra­di­ci­o­nal, pre­vi­si­ble i propi tot sabent que pot ser tòpic per a uns, avor­rit per a altres, il·lusi­o­nant, sor­pre­nent, dis­tint... Això sí, sigui com sigui, m’agra­da­ria que fos­sin dies d’apro­fun­di­ment, i doncs no oblidéssim vícti­mes inno­cents, acci­ons mise­ra­bles, deci­si­ons cíniques… misèries huma­nes que cla­men al cel!