El passat com a futur

En un con­text de crei­xent deses­ta­bi­li­tat econòmica i política glo­bal i local, arreu sur­ten mol­tes veus invo­cant tor­nar a una supo­sada esta­bi­li­tat que mai ha sigut tal, però que per con­trast amb les incer­te­ses del pre­sent es vol ven­dre com un ideal de futur. D’entrada mai es repe­teix res igual tret del patró men­tal d’un supo­sat “paradís per­dut”. A Cata­lu­nya s’invoca la por a la repressió política i econòmica com a úniques con­seqüències d’haver inten­tat alli­be­rar-se de la sub­missió espa­nyola que asfi­xia la nos­tra llen­gua i cul­tura, i tota política econòmica, infra­es­truc­tu­ral, inter­na­ci­o­nal. Aques­tes veus recla­men un fre i l’accep­tació de graus de sub­missió, no pas com una tàctica momentània, sinó com un prin­cipi fona­men­tal. Recla­men que accep­tem for­mes de pater­na­lisme auto­ri­tari de l’Estat espa­nyol, que no ens hi “con­fron­tem”, fins i tot pre­sen­ten el nos­tre anhel de lli­ber­tat com una pro­vo­cació per a ser res­pos­tos amb violència. Aquests dar­rers mesos alguns líders de la vella CiU, Mas-Colell, Pujol, Roca, entre altres, han llançat una ofen­siva pública con­tra el procés d’inde­pendència i Puig­de­mont (sense gosar esmen­tar-lo). Des d’ERC, també. Tardà, Rufián i Ala­many defen­sen ober­ta­ment que Esquerra deixi de defi­nir-se com a inde­pen­den­tista. El pas­sat com a futur és el seu des­llo­ri­ga­dor per a l’alli­be­ra­ment naci­o­nal… El 2017 no vam come­tre cap delicte votant la nos­tra lli­ber­tat, qui va emprar la violència van ser ells, i res fa pen­sar que això canviï mai. Més enllà de la violència de l’Estat, també caldrà tro­bar les mane­res de res­pon­dre a la con­següent síndrome d’Esto­colm d’aquests sec­tors, si no és un clar espa­nyo­lisme enco­bert. O intel·ligència i coratge, o sub­missió i dis­so­lució.