Un mal exemple

He seguit atentament el programa “Tertulia” presentat a la televisió estatal la tarda del diumenge. Ha estat alliçonador, com a exemple claríssim d’antitertúlia.

L’actor Fernando Fernán-Gómez reuneix al seu voltant –en un ambient de casa pròpia– set o vuit persones: músics, actrius, un cuiner… Se suposa que es tracta de conversar sobre els temes que vagin sortint.

La tertúlia ha resultat frustrada per diverses raons, entre les quals el protagonisme abusiu de Fernán-Gómez, que ha demostrat en aquesta ocasió com un bon actor pot esgarriar-se quan no és ben dirigit. En el cas que comento, no el dirigia ningú, i endut per la seva pròpia iniciativa l’actor no encertava el “paper”. S’entossudia a dur la veu cantant, i no deixava que cap dels altres contertulians arribés a pronunciar una dotzena de paraules seguides. Sospito que amb les contínues intervencions pretenia que la conversa fos “àgil”, viva i informal, sense adonar-se que anava tallant les possibilitats d’expressió natural dels altres. La reunió es convertia en un combat físic per “parlar”, en comptes d’una plataforma per a “enraonar”. Aquest concepte català –parlar d’una manera enraonada– era absent en la constant tensió verbal del programa.

Algú no va poder ni obrir la boca, i suposo que –veient com anava la cosa– més d’un dels callats va decidir voluntàriament que el mutisme era l’actitud més digna. Em costa d’entendre que encara hi hagi gent, personalment vàlida, disposada a fer aquests paperots en un programa de TVE tan depriment.

Aquesta fracassada tertúlia televisiva, però, té un valor que no se li pot negar: reflecteix fidelment el que passa en la majoria de tertúlies que la gent fa als pisos, als cafès, als bancs de les places… Per això deia, en començar, que era un exemple alliçonador. La tertúlia que organitzen a la TV és un mirall perfecte de totes les fatigants tertúlies que organitzen pel seu compte els espectadors del programa. El que passa és que els televidents s’adonen que allò de Fernán-Gómez no funciona, i en canvi no s’adonen que tampoc no funciona quan ells són els tertulians.

L’èxit d’una tertúlia depèn d’una d’aquestes dues possibilitats: a) que els tertulians no tinguin autoritarisme verbal, es respectin el dret a la paraula i, en definitiva, que la tertúlia avanci com un mecanisme equilibrat i harmònic gràcies a la qualitat dels seus components; b) que hi hagi una persona que, amb intel·ligència i discreció, sense aparèixer com a “guia” de la conversa, sàpiga animar-la quan decau, desviar els enfrontaments bipersonals que duren massa, i al capdavall fer de la tertúlia una creació col·lectiva.

Una tertúlia ben portada seria, a TV, un instrument educatiu molt útil per a l’aprenentatge de la convivència. Tal com es mantenen les relacions humanes en aquest programa, el mal exemple és lamentable.