La soledat volguda

Una parella que aparenta estar a mig camí entre les quatre i les cinc dècades de vida s’atansa a un bar i es frena en sec on hi ha la terrassa. Passen deu minuts de les onze del matí i l’espai està força buit perquè deu ser aquella franja que transcorre entre l’hora de l’esmorzar i la del vermut. De les nou taules que s’hi poden comptar, només un parell estan ocupades. La parella enraona sobre quina taula els ve de gust ocupar i finalment es decanta per la que queda més lluny dels espais que ja estan seleccionats. Fa la impressió que persegueixen una certa intimitat, potser fugint d’aquells espais atapeïts on acabes sabent si la dona de la taula del costat s’emociona quan li somriu el jove del gimnàs que fa pesos cada matí o si l’home de l’altra banda dubta entre invertir en un pis o fondre’s els diners d’una herència a descobrir món i tal dia farà un any. Finalment, la parella tria una taula petita i rodona que és, a més, la que queda més lluny dels companys de terrassa. És també una de les que tenen quatre cadires al seu voltant, així que la parella té de nou on triar. Decideixen, tots dos i sense pensar-s’ho dos cops, optar per les cadires que els disposen un davant de l’altre, i no de costat, un fet que permet endevinar que no s’han escapat aquell matí a fer-se magarrufes. Abans de seure, encara es regalen un suau petó als llavis que sona a comiat, malgrat que queda clar que compartiran els minuts que tenen al davant. Un cop asseguts, ella obre una bossa de roba gran que té a les mans i n’extreu dos llibres, un per a cadascun. És aleshores quan es regalen un a l’altre un instant de pau i soledat, malgrat que se saben a prop. Segurament podrien haver buscat el seu espai de lectura a casa, però cada cop està més integrada en la rutina humana la dificultat per trobar racons silenciosos dins una llar sense que t’interrompi el so més inesperat.