La pagesia pateix

Recordo un programa de TV3, El foraster, en el qual uns joves començaven rient i un d’ells va acabar plorant, i a continuació es va fer un llarg silenci. Era un plor significatiu de la seva voluntat de dedicar la vida a treballar la terra, amb convicció, probablement per tradició familiar i amb il·lusió, malgrat els dubtes desesperants que genera l’actualitat projectada al futur. Perquè la pagesia pateix, es mobilitza amb tractors, bloqueja carreteres i s’aplaudeix arreu –fins al centre de Barcelona– amb una clara consciència de país.

Totes les dades apunten que a Catalunya ens estem deixant perdre l’agricultura: l’any 2006 ja només hi representava un 1,4% del PIB, abans de la sequera feia temps que estàvem entorn a l’1% i ara el percentatge és clarament inferior. Per tant, si es continua fent com fins ara, anem a pitjor. A França l’agricultura representava un 1,7% del PIB l’any 2023, i a Itàlia, un 1,9%, per comparar amb dos països propers. Així, doncs, si anem perdent l’agricultura ni tan sols complim amb un objectiu bàsic europeu: garantir que els agricultors obtinguin majors ingressos del mercat per produir quantitats suficients d’aliments segurs.

Òbviament, l’estructura agrícola del país és ben diferent d’unes zones a unes altres, i la seva importància en les respectives economies comarcals també. En algunes l’any 2006 encara hi representava un percentatge molt alt del seu PIB: un 27%, un 19% o valors entorn al 10%. I no cal dir que si en 15 anys un percentatge baixa del 10% a l’1,5%, l’impacte sobre la comarca és nefast. Per tant, la política agrícola ha de ser un conjunt integrat d’accions adequades a cada zona, clima, conreu i explotació agrícola. Tenim dades més que suficients per fer-hi una gestió eficient i assolir un altre objectiu que ens mana Europa: mantenir comunitats rurals viables, amb economies diversificades. A Catalunya vàrem començar el segle XXI amb 60.436 explotacions agràries i l’any 2023 se n’havien perdut un 27,5%. Podríem pensar que les explotacions es fan més grans però es treballa la mateixa extensió de terra? Doncs no! Les hectàrees de superfície agrària s’han reduït un 19,2%. Tenim un problema estructural que no es resoldrà sense prendre de seguida noves mesures.

Fa temps que la pagesia es queixa de l’excés de burocràcia en l’administració. Se’n pot deduir, per tant, que des de fa anys tenim l’activitat agrícola més controlada que mai i, per exemple, això ens permet calcular immediatament quina serà la pèrdua per una mala collita a conseqüència de la sequera, pedregada o altra calamitat similar, de manera que les compensacions corresponents –ajustades en cada cas– poden ésser i han d’ésser immediates, automàtiques, sense demora de mesos i anys. Ja hi ha experiència administrativa d’aquesta mena de diligència, per cert, perquè amb la pandèmia es varen dissenyar ajudes immediates a tots els sectors econòmics (ERTO, moratòries d’impostos, etc.). Així, doncs, per què no es fa també per la pagesia? Una explotació ara pot tenir elevats costos en maquinària i treballadors assalariats, pel que rebre la compensació és urgent. La informació disponible de cada pagès, conreu i especialitat arreu del país permet actuar de seguida i garantir una altra de les prioritats que estableix Europa: “Proporcionar a les explotacions agrícoles sistemes de suport per estabilitzar els seus ingressos en condicions de producció menys previsibles.” D’aquesta manera l’esforç que fa la pagesia en declarar les seves activitats al detall tindria el retorn d’eficiència en la gestió d’ajuts. Val a dir, tanmateix, que fins i tot amb la immediatesa en les compensacions i ajuts no n’hi ha prou per resoldre els problemes estructurals acumulats en el sector.

De problemes noticiables n’hi ha molts de recurrents, sovint perquè no s’hi posa remei quan la pagesia ho alerta, com per exemple les plagues de senglars, cabirols i conills, que continuen provocant considerables pèrdues any rere any. O, per exemple, quin sentit té que s’aprovi una línia d’ajuts per als camins rurals? Això no ha de ser cap notícia perquè el manteniment de camins ha de ser continu. La realitat demostra que múltiples subvencions petites generen molta burocràcia, allarguen la gestió innecessàriament i no serveixen per resoldre els problemes estructurals del sector que comporten l’abandonament del camp, els boscos i la ramaderia. A Catalunya cal una política agrària amb visió a llarg termini per a les àrees rurals.