Els últims dels últims

Fa uns dies, en una llarga conversa amb el que va ser un dels meus mestres de referència a la Facultat de Dret, el catedràtic de dret administratiu Antoni Milian, vaig descobrir un àmbit pràcticament desconegut per a mi, el de les persones sense sostre, els ignorats.

Dues emocions es van dimensionar en aquesta inspiradora conversa. La primera, d’admiració i reconeixement cap a la discreta i humil labor que està liderant el mestre, de fa anys, amb l’impuls de la primera llei de reconeixement dels drets de les persones sense sostre, en col·laboració amb les entitats més compromeses. La segona, una emoció d’indignació vers mi mateixa per, tot i portar treballant pels drets humans i el bon govern tota la meva vida professional, no haver-me mai adonat que cal una llei específica per a aquestes persones. La invisibilitat, la ignorància vers aquests éssers humans, els últims dels últims, els que no tenen llar, també m’ha atrapat.

És per això que crec necessari que Catalunya, amb els passos pioners que està fent cap a aquesta llei, rebi la força i el consens de tots els partits polítics per poder avançar cap a la culminació legislativa. Les persones sense llar constitueixen un dels col·lectius més vulnerables i invisibilitzats de la nostra societat. Més enllà de la manca de sostre, la seva situació sovint implica una vulneració constant dels drets humans més bàsics, com el dret a la salut, a l’educació, a la protecció social i a una vida digna. Tots sorgeixen d’una paraula essencial: dignitat.

El dret a la dignitat està descrit com el terra del qual emanen tota la resta de drets fonamentals, i en grec ethos és la terra que trepitgem. Aquesta llei és la llei més ètica que es pugui aprovar. És fonamental entendre que viure al carrer no és una elecció lliure, sinó sovint el resultat de circumstàncies adverses com la pèrdua de feina, problemes familiars, malalties mentals o dependències. Les històries de vida de les persones sense llar són tan variades com extraordinàries en el camí de patiment i solitud. La manca d’un domicili fix no només implica la pèrdua d’un espai físic segur, sinó que també pot afectar profundament la identitat personal, la percepció de seguretat en el món i l’autoestima. Sense un habitatge estable, les persones poden sentir-se desarrelades i invisibles, cosa que agreuja la seva exclusió social i els dificulta la recuperació personal i la reintegració comunitària. La dignitat humana, inherent a tota persona, queda així seriosament amenaçada.

Martha Nussbaum ens recorda que “el respecte per la dignitat humana requereix assegurar que tots els éssers humans puguin viure una vida digna d’ésser viscuda”, destacant la importància d’un marc social i polític que faci possible aquesta vida digna. Jacques Maritain també posa èmfasi en aquest aspecte clau afirmant que “la dignitat de la persona humana és la pedra angular de tot ordre social just”. En aquest context, el paper de la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya o ECCAS és fonamental com a plataformes aglutinadores d’entitats. Les associacions i entitats socials, com la Comunitat de Sant Egidi, Arrels Fundació, Sant Joan de Déu Serveis Socials, Càritas, el centre Assis o la Fundació Mambré, de manera rellevant, ofereixen suport directe a les persones sense llar a través d’allotjament, atenció sanitària, assessorament legal i programes de reinserció laboral. Ells han participat en l’impuls legislatiu amb el doctor Milian, aportant la legitimitat de la seva silenciosa i sovint poc coneguda labor constant.

Aquestes organitzacions són un pilar essencial per garantir que les persones més vulnerables no quedin desateses, però també alerten que la solució definitiva ha de venir per mitjà d’un compromís ferm de les administracions públiques. En aquest sentit, és imprescindible avançar cap a l’aprovació de la proposició de llei de mesures transitòries i urgents per fer front i erradicar el sensellarisme. La implicació i la sensibilitat del Parlament de Catalunya és clau en aquest procés legislatiu com està fent, però la seva aprovació és urgent. Ens consta la voluntat determinada del seu actual president, Josep Rull, i de la mesa.

L’admirada filosofa jueva Simone Weil va condensar en una escena aquesta apel·lació a la dignitat: “Per allà va un captaire pel carrer. Té els braços llargs, els ulls blaus, un esperit pel qual passen pensaments que ignoro, potser mediocres. Ni la seva persona, ni la persona humana en ell és per a mi sagrada. Ho és ell(...). És impossible definir el respecta a la persona humana, la noció de dret ha estat en part la causa de la seva insuficiència interna, impotent per assolir la funció que se li assignava.” Els grecs només tenen la noció de justícia, no la de dret. I aquesta justícia és la que cal assolir ara vers els éssers humans en situació de sensellarisme.