Elogi de la calma

Vivim temps d’acceleració constant. Semblaria que la realitat del dia a dia s’embolica i molts cops mirem amb sorpresa els esdeveniments. Es parla de la Gran Acceleració, un moviment que va començar al segle XX i que comporta grans i ràpids canvis socioeconòmics i biofísics. Però els humans necessitem un cert temps per habituar-nos i per valorar els canvis. La nostra ment paeix a poc a poc i integra encara més lentament.

Què podem fer per no ser arrossegats per l’allau de notícies, tecnologies, canvis i exigències del món actual? Cada vegada són més les veus que proclamen el valor de cultivar la calma interior com a eina de resistència i de benestar personal i social. Però com podem estar en calma en un món què està en moviment accelerat?

Certament les coses succeeixen sense demanar-nos permís. Psicològicament, desenvolupem estratègies per adaptar-nos, però algunes no funcionen. Per exemple, la de voler mantenir un control excessiu i rígid no fa més que afavorir la frustració i és una porta oberta a trastorns greus. Desentendre’s de la realitat és un altra estratègia fallida, ja que la realitat sempre ens troba. Fa segles els filòsofs ens mostraven la importància de cultivar la serenitat. Això és afavorir la nostra resiliència davant dels moviments tant interns com externs.

És necessari ressituar-nos. La nostra vida no cal que sigui una cursa sense fi. De debò ens cal anar amb tantes presses? Cal aprendre a simplificar i també a anar a poc a poc. Necessitem retrobar el que és essencial i el que no. Retrobar què ens fa bé i què no. Això implica autoobservació i autocura.

Hi ha coses ben simples que ens ajudaran si les practiquem, com ara buscar uns minuts al dia per sentir-nos: sentir la nostra respiració, les sensacions físiques, les emocions. I és que, si no et sens a tu mateix, corres el risc de perdre’t. Un altra acció important és anar més lentament. Donar-nos el temps, perquè aquest és el veritable luxe de la vida. Contemplar el cel, passejar tranquils, prendre’ns un te sense presses, oblidar-nos de les xarxes, conversar. Aquests moments de lentitud són essencials per obrir espais lluminosos i serens. També cal atrevir-se a no fer res. Senzillament, aturar-se. Res a esperar ni a desitjar ni a voler. Sentir la vida que ens habita. Perquè, sobretot, som éssers vius, éssers que senten. Cultivar la calma és donar-se temps per anar a poc a poc, per sentir i compartir amb els altres. És donar-se el temps per viure. Cultivar la calma és afavorir la veritable salut, física, emocional i mental.