Apagada i assegurança

Recordo, qui m’ho hauria de dir, com a bons temps aquells del capitalisme que en podríem dir “de tota la vida”. Empreses paternals i del tot patriarcals; els homes sempre cobraven més, especialment quan es casaven, i els amos miraven el rellotge amb posat desavinent quan plegàvem a l’hora. Però al mateix temps els botiguers coneixien el “gènero” i les necessitats de qui comprava. S’establia una relació personal, d’interès crematístic, però també de saber mirar pel negoci i, per tant, voler fer clients de tota la vida. Coneixíem els noms de qui ens atenien, i nosaltres, com a treballadors, si no fèiem cap disbarat, ens jubilàvem a l’empresa on havíem entrat a treballar amb 18 anys. I teníem cura dels nostres clients sota la consigna que el client sempre té raó (i més, quan no la té).

Avui tot això ja és història. El botiguer de tota la vida és avui una dona mal pagada, que amb prou feina entén el que li dius, no sap de què li parles, i, al final, després de repetir la mateixa frase en català, més a poc a poc, traduint paraula per paraula, acabes amb la mateixa fórmula per a tothom: “Si no és en aquella estanteria, doncs és que no hi és [en castellà].” Tens ganes de marxar corrents o, el que és pitjor, substituir el comerç local per internet, més fàcil, més ràpid, menys frustrant. El mal comerç d’avui ens aboca a la xarxa. No hi ha dubte, cada cop més, el bon servei es valorarà. Bon servei personalitzat, sense opacitat, sense absurds, sense malentesos. Algú que pugui escoltar-te i miri de donar-te un bon servei en la teva llengua.

Les empreses ja no són paternalistes, avui tenen una junta d’accionistes mirant d’obtenir sempre més beneficis i abaratint tot el que poden. Cada cop més sentim allò de... “els nostres operadors estan ocupats, mantingui’s en espera [en castellà]”, i finalment, molt finalment algunes vegades (jo he estès rentadores, he fet sopars, he sopat i mil coses més amb la música de fons i en espera), quan per fi algú agafa el telèfon a l’altra punta del món, amb unes condicions laborals que deuen fer vergonya, sents que no t’escolta, que ja no deu poder escoltar-te amb una feina deshumanitzadora, contínua, tenint a l’altra banda persones enfadades, frustrades, cansades d’esperar rere un telèfon. Més que una persona, hi ha un autòmat, fins i tot quan és amable, i demana ser puntuada del 0 al 10, dient que menys de 10 per a ella és un fracàs, la puntues amb un 10 perquè no valores l’empresa, valores algú que sospites que és un semiesclau laboral, cada cop més espremut per donar un impossible bon servei.

I un dia arriba una apagada, i aquí sí que no t’escapes, i quedes sense llum, el sistema elèctric peta. No com diem ara que “et peta el cap”, o “ho petarem” de tan bé que ens anirà: peta en el sentit d’espatllar-se, de no tenir llum a casa. Un sinistre que han patit, ben segur, moltes cases. Com sabem, i sense tecnicismes, per poder restablir l’electricitat van haver-ho de fer amb molta força, i encara que la ràdio ens digués una vegada i una altra que desendolléssim els aparells elèctrics, molts diferencials no van resistir-ho i parts del sistema elèctric d’alguns habitatges han quedat sense llum. Tothom vol saber l’explicació de l’apagada, d’altres ens trobem amb la manca d’un subministrament bàsic des de fa setmanes.

I ara truca, retruca a una asseguradora vinculada al teu banc, una assegurança que et van vincular a la hipoteca. Aconsegueix un electricista durant l’apagada. Miraculosament, un s’apiada de tu i et fa un petit muntatge provisional perquè tinguis corrent a la cuina. Si fas la reparació definitiva, sense que hagi vingut un pèrit poden no pagar-te una reparació de milers d’euros. El funcionament és desesperant: no agafen el telèfon, si l’agafen miren d’obrir-te un nou expedient per no tenir l’anterior obert i no resolt durant tants dies (segons la pòlissa, ha de venir un pèrit a casa teva en 24-48 h); si no te’n poden fer un de nou, directament et pengen. Després de més de quinze dies, un advocat fantàstic, Juan Carlos Insa, especialista en temes de consum, t’assisteix gratuïtament. Qui pot pensar a agafar un advocat quan li ve a sobre una despesa tan gran per la reparació que l’espera? Ell em fa canviar de tècnica: prou trucades, una carta certificada amb acusament de recepció. Denunciar la situació a les xarxes. En 24 hores ve un pèrit a casa meva. No sé com continuarà, però sé que els nostres drets com a consumidors no són respectats, i que la culpa no és dels treballadors que ens atenen, sinó d’un sistema cada cop més opac, més absurd, més impersonal i salvatge.