Clamar en mig del desert
Trucada. Ja hi som. És el meu lector preferit, que sovint se’m queixa. Vejam què voldrà avui.
– Ja em sap greu molestar, però fa molts dies que espero que dediqui quatre paraules al terrible drama dels palestins esclafats pels jueus al camp de concentració de Gaza. Però no hi ha res a fer. Està tan espantat com la majoria dels que escriuen als diaris. Espantat, comprat o les dues coses...
Perdoni, però s’equivoca. Vostè no s’ha adonat que els meus papers van a l’edició de Girona? Sí? Se n’ha adonat? Llavors, de què es queixa? Podia haver parlat del problema palestí els dies, ja fa mesos, que l’estàtua del general Álvarez de Castro de la plaça de Sant Agustí aferrava amb la mà la bandera palestina.
– Però no ho va fer.
Cert. I vostè no es va queixar. De manera que estem en paus.
– És que no veu com l’exèrcit està arrasant sistemàticament tot el territori de la franja? No s’assabenta de com fan córrer la població sota els bombardejos d’una banda a l’altra sense parar? No sap que fa dos mesos que no deixen entrar ni aigua, ni aliments, ni medecines? Què esperen, que dos milions de persones morin entre la runa, de gana, de malalties...? Que fugin i deixin terreny lliure per fer créixer l’estat israelita?
Sí, té tota la raó. Però he de ser jo, des d’aquest raconet del diari, qui ha de denunciar els criminals que han organitzat aquesta desesperada caça d’homes, dones, nens palestins? Em penso que no.
– I doncs qui ho farà?
De moment tenim el president Netanyahu acusat de crims contra la humanitat. No sé servirà de gaire res, però ja és alguna cosa. L’estat jueu vol créixer. A cada guerra creix. Els europeus i els americans s’ho miren i callen. L’estat jueu els és útil. De manera que vostè i jo podem dir el que pensem. Podem cridar. Podem manifestar-nos. I serà el que convingui al capital.
En pot estar ben segur.
