Espanya a cop de ciment

Un dels fortins històrics per a la defensa de la unitat d’Espanya des de tots els governs de Madrid han estat i són les infraestructures. Carreteres, aeroports, ports, estacions d’AVE… A cop de ciment i de gestió allunyada de les necessitats del territori sembla que també construeix la nació, encara que siguin infraestructures fantasma o que estiguin gestionades pèssimament. No té cap sentit construir per interessos electorals una estació d’AVE a Villanueva de Còrdova o a Tardienta, però tampoc que la infraestructura més potent de Catalunya, la sortida i entrada natural a Europa, sigui víctima d’interessos ideològics i d’una gestió pèssima.

I a mig mandat dels ajuntaments i del govern de Pedro Sánchez, torna a sobrevolar l’ampliació de l’aeroport del Prat amb el fals binomi creixement-progrés. Com si voler preservar l’entorn o millorar la gestió per comptes d’afegir més metres de ciment fos conservador i contra natura. Un fals binomi que defensen aquells que pretenen evitar respondre a preguntes com si és realment necessari ampliar l’aeroport, si és sostenible i, sobretot, qui beneficia.

Una societat madura com ha demostrat ser-ho la catalana hauria d’afrontar el debat sobre el futur de l’aeroport reflexionant sobre alguns aspectes que justament el poder no posa sobre la taula. El primer, que cal revertir la gestió pèssima d’Aena, que fins ara s’ha caracteritzat per l’absència d’una política comercial individualitzada per al Prat, centrifugant recursos propis cap a altres aeroports i prioritzant de forma obscena Barajas com a únic hub intercontinental de l’Estat. Tot això, malgrat la posició geogràfica estratègica de Barcelona i el seu potencial d’atracció d’inversió estrangera de sectors emergents com la tecnologia o la biomedicina. Aena –51% propietat de l’Estat i 49% d’inversors privats– té el dubtós honor de ser una anomalia a Europa a causa del seu sistema de caixa única que alimenta els aeroports deficitaris, la majoria construïts amb criteris polítics i no econòmics. Tot perfectament pensat i disposat per fer una utilització política dels recursos. Espanya a cop de ciment.

I si l’Estat, que és l’accionista majoritari, decidís fer una gestió més honesta de l’aeroport de Barcelona? Els experts independents apunten alguns elements que no necessiten ciment. D’entrada, amb una millora de la gestió operativa, l’ús intel·ligent de la tecnologia i una planificació més eficient, es podrien augmentar les operacions sense construir ni un metre quadrat més. D’altra banda, un percentatge important dels vols operats des del Prat són trajectes de curta durada, que podrien ser substituïts per l’alta velocitat ferroviària si s’hi apostés de veritat. Prioritzar els vols de llarg radi i fomentar la intermodalitat ajudaria a alleugerir el trànsit aeri i fer-lo més eficient.

D’altra banda, convertir el Prat en un gran hub internacional ha estat durant anys una aspiració de certes elits econòmiques. Però aquesta estratègia ignora la possibilitat de distribuir el trànsit amb intel·ligència entre els aeroports de Girona i Reus, millorant la connectivitat entre ells i amb Barcelona.

En qualsevol cas, no es pot entendre l’actual ofensiva a favor de l’ampliació sense tenir en compte la pressió dels grans lobbies empresarials, com Foment del Treball i el Cercle d’Economia, que defensen el projecte com una aposta estratègica pel creixement, però que també tenen interessos econòmics clars en el sector de la construcció, el turisme i l’aviació. A tot això s’hi suma el factor polític: el PSC i el PSOE volen vendre l’ampliació com una victòria davant de les eleccions, presentant-la com una mostra d’impuls econòmic i capacitat d’acord amb l’Estat. L’aeroport es converteix en un trofeu electoral, més que en una necessitat realment justificada.

Probablement, Catalunya no necessita un aeroport més gran, sinó un aeroport ben gestionat. Perquè sense un canvi en el model de governança, qualsevol ampliació seguirà responent a interessos que sovint no coincideixen amb els del país ni amb els de la ciutadania. Catalunya necessita un aeroport més sostenible, adaptat als reptes del segle XXI i deslliurat de les pressions polítiques i econòmiques a curt termini. I encara una cosa més primitiva, una xarxa ferroviària convencional i d’alta velocitat digna d’un país exportador que permeti fer més eficient la principal infraestructura de Catalunya.