L’assignatura pendent del català

Fa unes setmanes es va firmar el Pacte Nacional per la Llengua. Entitats com Òmnium i Plataforma per la Llengua en van assenyalar mancances importants i incongruències, especialment pel que fa a la situació del català a les escoles, però s’hi van adherir, i Junts i la CUP van decidir no signar-lo. Entre altres motius, la CUP adduïa que aquest pacte no aborda un dels reptes fonamentals del país: el model econòmic. En plena crisi climàtica i en un context de reconfiguració productiva i geopolítica global, replantejar el model econòmic català és una exigència ineludible. Es tracta d’un model centrat en l’exportació, quan és alhora el principal importador i exportador de l’Estat, amb la particularitat que els sectors d’importació i exportació coincideixen significativament. Això indica de manera clara que s’importa per tornar a exportar, sota una dinàmica molt orientada a captar capital estranger.

Pot semblar que economia i llengua siguin qüestions independents, però no és així. Una economia enfocada a l’exterior, i integrada en cadenes globals dominades per empreses que tributen lluny d’aquí, genera circuits productius desvinculats de les necessitats reals de la població local. Aquesta situació implica que els treballadors que arriben no tenen necessitat d’aprendre el català (amb el castellà ja garantit per la seva posició hegemònica com a llengua d’estat). Alhora, les empreses que s’instal·len als Països Catalans poden marxar sense cap penalització si troben condicions més rendibles en altres llocs, i deixar així una profunda cicatriu econòmica i social al territori.

Aquest model econòmic genera enclavaments desvinculats del teixit social i econòmic local, i provoca una dualitat en què un circuit extern consumeix els recursos disponibles per al circuit autòcton. Les conseqüències són especialment visibles a les grans ciutats: l’obertura absoluta al capital extern ha fet disparar els preus de l’habitatge i dels productes bàsics, i ha provocat l’expulsió de la població local, que és substituïda per una població flotant (els expats), amb una alta rotació –les dades d’altes i baixes per immigració assoleixen màxims històrics–. Per tant, una població temporal que no s’arrela al territori.

Aquest fenomen s’agreuja encara més en una economia cada cop més terciaritzada i dependent del turisme. En aquest context, la llengua esdevé un actiu econòmic més. I aquí el català parteix amb desavantatge: té menys parlants i no es representa rendible per a una indústria turística pensada per a consumidors internacionals. En aquest marc i en un context de minorització lingüística, la substitució lingüística s’accelera.

Per tant, és necessari posar fi a dècades de polítiques deliberades en favor d’aquest model i apostar per una política industrial activa, anticipadora i transformadora. Aquesta política hauria d’incloure mesures com ara reservar espais específics per a la inversió estrangera sota condicions estrictes: permanència garantida, condicions de treball dignes i vinculació directa amb proveïdors i consumidors locals. A més, és necessari establir mecanismes sancionadors clars en cas d’incompliment, incloent-hi la possibilitat d’expropiació per assegurar la funció social de les empreses. També cal apostar pel desenvolupament de cadenes productives enfocades al consum local per tal d’abandonar progressivament la dependència excessiva del turisme i de l’especulació.

No podem defensar els drets lingüístics sense defensar simultàniament els drets socials i econòmics de totes les persones que viuen a Catalunya amb voluntat d’arrelament, independentment del seu origen, llengua materna o cultura, però que hi viuen o hi arriben amb l’objectiu d’establir-s’hi i construir un futur. Defensar aquestes persones implica assegurar un sistema productiu estable, que respongui a les seves necessitats per tal que no marxin de seguida que hi hagi un canvi en les condicions del mercat. Això també inclou garantir l’accés a l’habitatge assequible i a la cobertura adequada de totes les necessitats bàsiques.

La situació actual del català evidencia la manca de drets socials del conjunt de les persones catalanes i, per tant, la seva defensa no és només una qüestió cultural o identitària. Només garantint una economia orientada al territori i als drets socials podrem assegurar un entorn on la llengua sigui útil i necessària i, per tant, viva. Replantejar el model econòmic és imprescindible per garantir la supervivència de la llengua i, per extensió, la cohesió social i cultural del país.