Signe de contradicció

Quan en l’astre més llunyà de la “constel·lació” masculina de la Tribuna d’aquest rotatiu veig el bust de Manuel Castaño, no puc reprimir un sentiment de satisfacció i dir-me a mi mateix “aviat podré llegir allò que tants d’altres em silencien”. I aquesta última vegada, amb Abandonem les obres de la fosca, ho he pogut fer amb plena satisfacció. “No és l’Església que s’ha d’adaptar al món, sinó tot el contrari: això és el que ha cregut sempre i no pot deixar de creure.” O, com escriu també ell, “comença a ser massa alt el preu de desnaturalitzar la bona nova que l’Església transmet des de fa dos mil anys per esdevenir una mercaderia més en el supermercat ideològico-espiritual”. O, com diu al final: “Perquè aquesta (l’Església) és i serà sempre signe de contradicció, no d’aquiescència als poders del món.” Paraules molt semblants a les que el vell Simeó, després de beneir pare i mare, en el Temple, va dir a Maria: “El teu fill serà signe de contradicció per a molts d’Israel i a tu una espasa et traspassarà l’ànima” (Lluc 2, 33-34).