Les residències d’ancians i els robots

Visc en una residència d’anci­ans i l’altre dia van venir uns alum­nes de la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona a dema­nar-nos de res­pon­dre una enquesta amb la fina­li­tat de cop­sar l’ambi­ent sobre què en pen­sem, d’incor­po­rar robots al nos­tre ser­vei. Hi ha hagut parers de tot i aquí, en aquesta secció, jo exposo el meu. Els robots poden fer alguns ser­veis que, fins ara, fan auxi­li­ars de geri­a­tria, ser­veis que neces­si­ten esforç físic, i en aquest cas ani­ria bé que els robots subs­tituïssin aquests auxi­li­ars, perquè molt sovint tenen pro­ble­mes a les seves colum­nes ver­te­brals. El que no poden subs­ti­tuir els robots és l’empa­tia, l’afec­ti­vi­tat humana i els sen­ti­ments que joves o no tan joves (en gene­ral noies sovint immi­gra­des que neces­si­ten urgent­ment un sou) pro­di­guen als anci­ans. És un tema molt com­plex i tot depèn de qui­nes fei­nes podrien por­tar a terme els robots i de la manera de pro­gra­mar-los. Però cal mirar enda­vant i també tenir en compte que si es supri­mei­xen llocs de tre­ball caldrà inven­tar-ne d’altres que només puguin ser ocu­pats per per­so­nes, llocs de tre­ball que les aju­din a créixer huma­na­ment i harmònica­ment, i no que a mitja edat els quedi la vida trun­cada per la feina tan dura que han exer­cit de joves.