Quan política rima amb narcisisme

El corrupte s’estima de manera desmesurada, amb un amor egocèntric i il·limitat. Tot gira entorn seu, sense considerar els altres. Persegueix béns, honors i plaers només per al seu benefici, i esdevé el centre exclusiu de la seva existència. Aquest tret tirànic condueix a la injustícia, l’ambició i l’enveja, i impulsa crims i excessos.

La connexió entre narcisisme i política no és nova, però avui és una amenaça. El narcisisme regula les relacions entre governants i governats amb l’ajuda dels mitjans, i crea un sistema de miralls en què cadascú projecta una imatge superficial. Les xarxes socials amplifiquen aquesta dinàmica, i redueixen el debat a missatges efímers i irreflexius.

En aquest escenari, la política esdevé espectacle. Els líders que no s’hi adapten són oblidats, mentre la separació entre vida pública i privada desapareix. Ja no es parla d’ideologies, sinó d’un mediatisme viral en què la política és reacció, no reflexió. Karl Kraus ho ironitzava: “Els polítics menteixen als periodistes, i després creuen el que aquests publiquen.”

L’element visual ha transformat la política en representació. Els polítics ja no governen, volen ser estimats. Pierre Nicole deia el 1671: “L’amor propi vol que ens considerin grans i poderosos.” Freud apuntava que els narcisistes són aptes per al lideratge, però avui aquest lideratge ja no busca veure millor el món, sinó ser vist pel mateix.

El narcisisme ha superat els ideals col·lectius: la raó d’estat o la lluita de classes han cedit a un egoisme exacerbat. Els polítics ja no actuen en nom del poble, sinó com a figures de poder, més preocupats per la seva imatge que per la responsabilitat. Aquest narcisisme esdevé patològic quan confonen la seva superioritat amb un dret inherent al poder.

Els polítics narcisistes es creuen omnipotents, convençuts que s’ho mereixen tot sense donar res. El seu reconeixement arriba a través dels mitjans, en un cercle d’adulació. Necessiten l’aprovació externa, i converteixen el poder en addicció. La seva feblesa rau en aquesta mateixa necessitat. Les persones realment excepcionals no requereixen reconeixement, però molts exemplifiquen trastorns narcisistes.

Aquesta insatisfacció persistent els condueix a actuar irresponsablement, manipulant el votant com a eina de benefici. Això genera impunitat: les acusacions no els preocupen pel dany causat, sinó per l’afectació de la seva imatge. La mentida esdevé un escut per protegir un jo fràgil. Tocqueville deia: “A les societats democràtiques, cada ciutadà s’ocupa de la contemplació d’un objecte obscenament mesquí que és ell mateix.”

Vivim en la generació del jo, jo i més jo, en què l’individu es converteix en un objecte perifèric dins el seu dispositiu digital. Aquesta obsessió amb un mateix respon a l’angoixa d’un món sense límits. Les societats voyeuristes han deixat de tenir valors perquè tot val. L’autoestima s’assegura sense esforç, i democratitza el culte a un mateix, però una societat narcisista no és una societat.

Els fins de la política s’han buidat, s’han centrat només en el poder, no en l’interès comú. Això ha generat una societat basada en l’enveja i l’odi, amb un estat que no forma ciutadans autònoms sinó individus insatisfets. Catalunya exemplifica aquesta dinàmica: com la Florència de Maquiavel, és una societat d’“ocells espantats que volen en totes direccions”. La desafecció política és omnipresent. Com deia Pascal: “Odiem dir la veritat, i ens l’amaguen; volem que ens afalaguin, i ens afalaguen; ens agrada que ens enganyin, i ens enganyen.”