Carrers verds, i “florits”, quina gràcia...

És possible que, al marge de les Viles Florides, el moviment que dona valor a l’ornamentació floral en la millora de l’espai públic, alguns municipis s’hagin passat tres pobles? N’hi ha que s’ho posen fàcil, deixen fer, que la pols, la terra de la pluja, partícules de poda i d’excrements, sòlids i líquids, es vagin acumulant per vorades, voreres, façanes, escocells i arquetes. Només cal esperar que el temps vagi fent i la floritura trobi més coixí per consolidar se. En el meu poble, fins i tot dins les soques escapçades de les moreres del carrer Major “llueixen”, sense fer ni brot, enmig de males herbes, una gran diversitat, d’entrada, de flora, pixapins, morro de porc, malva, àrnica, corrioles, panissola o canyota, margall bord o cua de rata, card florit..., una verdor que, em consta, a alguns els pot fer “gràcia”. Cal estar alerta, però, que el verd no amagui un marró, perquè aleshores la cosa s’empastifa... A més, obligats per ocupació indeguda a baixar de les voreres, els carrers són camps adobats per tòrcer turmells i altres maldecaps; en dono fe. També es pot preguntar a la gent del carrer de Missa pels rosegadors que lliurement campen per les jardineres. On és aleshores la gràcia? En el superàvit municipal, potser?