Males polítiques, mals resultats

Fa uns anys un dels principis bàsics de la política era desenvolupar el programa del partit guanyador en les eleccions per tal de configurar un model de país. D’un temps ençà, això ha fet fallida. Avui l’experiència ens diu que, com que no hi ha majories absolutes, el guanyador ha de negociar amb altres partits per tal de configurar una majoria de govern. Que fins aquí, en una democràcia parlamentària, és normal; però darrerament per sumar els escons necessaris has de negociar amb diversos partits i el cost que et poden exigir, pel que fa al model, és molt alt.

Darrerament ens trobem que el partit guanyador en minoria no pot arribar a un acord de govern, i com aquell que tira la pilota endavant, només negocia la investidura i dels pressupostos ja ni se’n parla. Només s’està disposat a acords puntuals per anar tirant. I com que no s’ha negociat un programa de govern, la política de país esdevé estrafeta. El problema arriba quan has de pactar amb qui té programes sovint antagònics o molt poc compatibles, perquè el resultat d’aquestes negociacions puntuals sol ser un nyap o un despropòsit que no afavoreix gens la configuració d’un model de país i la majoria de vegades comporta un fracàs en l’economia. En cap cas un govern seriós hauria de deixar per impossible un acord de pressupostos, que és una pedra angular de qualsevol model de govern.

No sabria dir si aquest fracàs de la “nova política” és atribuïble a la manca de programes que engresquin els electors a votar-los o és per oportunisme, com el dels irresponsables defensors de l’abstencionisme en les darreres eleccions, o per ignorància.

Aquesta manca d’acord, o manca de voluntat d’acord, ens ha portat a una situació perversa, i és que no hi ha polítiques de mitjà i llarg termini suportades per un programa i uns pressupostos que els donin veracitat. La majoria de vegades tan sols són enunciats que s’exhaureixen amb la legislatura.

I què ens passa quan ens governen amb els llums curts i no miren més lluny de les properes eleccions? Doncs que ens trobem amb problemes que semblen sorgits con un bolet però fa anys que es couen i creixen i per als quals ens hauríem d’haver preparat. A finals del 1987 a Catalunya vam assolir els sis milions d’habitants, una fita que la Generalitat va publicitar a bastament amb un lema: “Som 6 milions”. El 2024 ja érem 8,1 milions, és a dir, un increment del 35% en 37 anys. I si bé fins als 2000 era una immigració bàsicament espanyola, en el nou segle és majoritàriament del Marroc, de l’Amèrica Llatina, de l’Europa de l’Est, de l’Àfrica subsahariana i d’Àsia. L’arribada és descontrolada, amb tota la complexitat que comporta la gestió d’aquesta allau d’immigració i diversitat cultural.

L’impacte és molt important en l’habitatge, en l’educació, en la sanitat, en la seguretat, i en els serveis socials, perquè una gran quantitat dels nouvinguts són de diferents cultures i, per la manera com arriben, els és impossible treballar i han de viure dels serveis socials.

Durant tots aquests anys d’entrades massives i descontrolades d’immigrants els governants de distints colors no han dimensionat els serveis del país per atendre’ls i ara el col·lapse es crític. M’agradaria fer observar que el “no governar”, com es fa ara, té alts costos per al país, costos econòmics, d’oportunitat i de descrèdit de la política. I crea desafecció fins que una majoria, tipa de la manca de solucions, es decanti per votar qui, amb menys complexos, es deixi del políticament correcte i es posi a treballar, que és com dir governar.