La universitat en temps de la IA

El professorat universitari està experimentant un moment de gran desconcert davant l’abús de l’ús de la IA en l’elaboració de treballs acadèmics; des del comentari d’un llibre fins al treball de final de grau. ¿Què podem fer enfront aquest fenomen aterrador que ens fa evident que, si seguim per aquest camí, les noves generacions de graduats no hauran llegit ni escrit res propi en tota la carrera? 

Si intentem afinar la mirada, sorgeixen com a mínim dues preguntes. ¿És la IA la causa o el símptoma? ¿Pot ser que aquest abús sigui el resultat d’una malaltia endèmica de l’educació a tots nivells que anem arrossegant de fa molt temps? 

És clar que per a la joventut resulta molt fàcil i pel mateix molt temptador donar a la IA unes instruccions precises d’allò que volem que faci, per obtenir en pocs minuts, un treball amb les característiques desitjades. 

Entre el professorat, s’intensifica la indignació i la impotència. Pensem que aquest treball no l’ha fet l’alumne, però no tenim l’evidència que l’hagi plagiat. Si és que a un treball fet amb la IA li podem dir plagi o és que ens ha sorprès de tal manera que ni tan sols tenim paraules per anomenar aquest fenomen. Estem segurs que aquest text no ha estat escrit per l’estudiant, però no trobem el suport argumentatiu que ens permeti de sostenir amb contundència un suspens. 

Hi ha col·legues que introdueixen el text a la IA per preguntar-li si això ha estat obra seva, i la resposta sempre és ambigua, “podria ser”, “qui ho sap però no ho puc assegurar”. És ben probable que, en el millor dels cassos, el text elaborat per la IA, hagi estat retocat pel mateix estudiant, per esborrar-ne tota possible evidència que aquest treball hagi estat elaborat per una màquina. D’aquesta manera els nostres esforços per detectar l’autenticitat d’un text es redueixen cada dia més. Mentre que en l’imaginari de l’alumnat sembla créixer el convenciment que no cal esforçar-se durant hores en una feina que en uns escassos minuts pot fer una màquina.

Però passem d’abordar el símptoma a analitzar la causa. El fenomen de la IA ens enfronta a resoldre una qüestió pendent en l’educació des de fa molt temps. Res no té sentit a l’escola o a la universitat si el coneixement no ha esdevingut significatiu en la vida de l’estudiant i també, és clar, en la del professor.

Tal vegada es tracta de recuperar la màxima de John Locke que diu: “El coneixement agrada a l’esperit com la llum als ulls. Els nens l’estimen amb passió i troben plaer en la seva conquesta, si veuen, sobretot, que es tenen en compte les seves preguntes i que el seu desig de saber és estimulat i apreciat.”

Plantejada així la qüestió, la nostra prioritat no hauria de ser combatre la IA, sinó buscar els diversos camins que permetin donar continuïtat al desig humà de les noves generacions de conèixer, de saber, i l’enorme satisfacció de construir una veu pròpia.

Quan el corrector d’estil de l’editorial em suggereix alguna modificació, de vegades em costa molt renunciar a una paraula. Puc assegurar que no és vanitat. Al darrere de les meves paraules hi ha la meva història, la meva experiència, la significació que he fet de la vida i del món. Darrere de les meves paraules, hi soc jo. Per això em costa tant esforç entendre com algú pot demanar a una màquina que digui alguna cosa en nom seu. 

Qui sap si aquest és el repte que haurem d’enfrontar i treballar en l’educació a tots els nivells. Permetre que les noves generacions descobreixin la satisfacció profunda de construir una veu pròpia, crec que en això consisteix l’exercici de la llibertat.

La veu pròpia no es construeix en solitud, té a veure amb les múltiples identificacions que desenvolupem al llarg de la vida, amb als referents que triem com a models identitaris, la família, els amics, els professors, els escriptors, músics i artistes. Té a veure amb allò més humà de la condició humana, que és la construcció del nostre relat identitari. Així doncs, cal seduir amb la nostra veu les noves generacions, per tal que descobreixin el plaer de dir, de construir i construir-se mitjançant una veu pròpia.