Hi ha algú més?

Arriba un dia en què fins i tot als gats se’ls acaben les set vides que tenen. Molts vaticinen que la caiguda de Santos Cerdán, número tres del PSOE, és la mort definitiva de Pedro Sánchez, que passarà a la història com un supervivent capaç de sortir airós dels contextos polítics més adversos. Encara és massa aviat per saber si el tallafocs que ha fet La Moncloa és suficient per salvar Sánchez de les flames, no sabem si ja ha esgotat totes les vides ni si serà capaç d’acabar aquesta legislatura agònica, però sí que sabem que la corrupció del PSOE que ha sortit a la llum aquesta setmana demostra que els dos grans partits que s’han repartit el pastís els últims 50 anys a l’Estat no estan en condicions de reflotar aquest vaixell que fa aigües anomenat Espanya. El règim del 78 no té cap mena de legitimitat; tant el PP de la Gürtel com el PSOE de Cerdán són corruptes endèmicament perquè sorgeixen d’una Transició feta sobre els fonaments del franquisme. No tenen cap solució. El drama és que els partits que han nascut després, amb la promesa de la regeneració democràtica i la nova política, s’han encomanat massa de pressa dels tics de la vella política i van pel camí de la irrellevància. En aquest context, els partits independentistes tenen mala peça al teler per poder arribar a acords amb partits espanyols. Tenen una arma molt valuosa, que és l’aritmètica parlamentària, però s’estan quedant sense ningú a l’altra banda amb qui poder usar-la sense que sigui vist com un blanqueig. Avui, ERC i Junts són aquells malaurats de l’acudit de l’Eugenio que s’agafen a la branca d’un precipici cridant: “Hay alguien más?”