Ara només falta el carrer

Podria ben bé ser motiu de debat sobre el difícil equilibri que hi ha entre les pors i les inseguretats, per un costat, i els objectius i les certeses, per un altre, el fet que un certamen de pensament titulat genèricament Filosofia al carrer s’hagi desenvolupat de forma íntegra en espais tancats. La iniciativa s’ha dut a terme aquesta primavera, impulsada pel districte barceloní de les Corts, i la idea original d’acostar el pensament a la ciutadania, que aquesta hi ensopegués literalment al carrer, s’ha acabat reconduint a unes sessions de portes endins celebrades en espais més recollits, on la paraula flueix millor, les interferències sonores són menors i la calor o el fred no són inconvenient per deixar que les idees flueixin.

Asseguts en un espai interior o exterior, el fet és que s’ha tractat d’una iniciativa valenta perquè és ser valent en els temps de coses efímeres i fútils que corren voler capturar l’atenció de la ciutadania durant dues hores donant voltes a les idees i a les paraules, parlant dels límits de la mateixa filosofia, endinsant-se en l’arquitectura i l’urbanisme o analitzant l’impacte de les noves tecnologies i la intel·ligència artificial en el món de les dones i la ciutat.

Aquest és l’ítem que va guiar la darrera sessió, celebrada dijous a la tarda a la sala d’actes de la biblioteca Montserrat Abelló, amb les ponents Sara Berbel i Lourdes Muñoz donant peu a reflexionar sobre la matèria. I com que tot plegat va de remoure idees i generar debat, vet aquí algunes reflexions i una invitació a pensar-hi. Són abstraccions formulades al vol en el transcurs de l’acte celebrat dijous; potser són idees que s’allunyen del nucli del debat, però això de pensar és lliure i la decisió de seguir llegint o oblidar aquest article, també. A veure:

Cal vigilar la tecnologia amb la idea d’evitar que sigui aquesta tecnologia la que ens acabi vigilant a nosaltres. Vigilar la tecnologia vol dir establir límits al seu desenvolupament? Doncs potser sí.

La intromissió de la tecnologia en la vida privada ja és un fet, però és una opció personal posar el límit a la ingerència. L’última paraula sempre ha de dependre de l’individu.

Manifestar por a la innovació que suposa la tecnologia no és res de nou, és la por ancestral al desconegut, al canvi.

Cal afrontar la revolució tecnològica sense temor.

L’individu competeix contra el telèfon intel·ligent, és un rival més que un amic.

Tenim mòbil o sabem fer servir el mòbil? Es fa ús de la tecnologia o la tecnologia fa ús de les persones.

L’home també va acabar dominant la revolució industrial, o potser no?

No pot ser que la tecnologia deixi enrere l’individu.

La intel·ligència artificial hauria de servir per reduir la misèria, però els índexs de pobresa no es redueixen.

Les ciutats poden ser millors amb l’aplicació de la tecnologia.

El big data ha de ser el big dona, i no el revés.

Les xarxes socials són xarxes de soledat.

L’algoritme o jo, aquest és el dilema, el ser o no ser del segle XXI.

I fins aquí la llibreta de les anotacions, i al davant un estiu per pensar-hi i l’any vinent més filosofia a les Corts i, si pot ser, que inundi de veritat el carrer.