Ecologista, sí. Ingenu, mai

No és fàcil quedar amb el periodista Santi Vilanova a Barcelona aquests dies. El seu últim llibre, Els conspiradors del canvi climàtic, editat per Lapislàtzuli, on denuncia el retrocés del pensament ecologista en mans dels ecoblanquejadors, és motiu més que de sobres per anar a trobar-lo i parlar una estona sobre les tribulacions d’aquest món que fa tuf de col·lapse mediambiental si no s’escolten veus autoritzades com la seva.

Però des de fa un temps hi ha una qüestió de primer ordre que manté ocupat en Santi i, de passada, allunyat de la gran ciutat. Es tracta de la feinada de posar en solfa el seu bast arxiu personal, que conserva a Sant Feliu de Guíxols, fruit de dècades de dedicació al periodisme d’investigació, l’activisme en matèria mediambiental, la política de tall ecologista i, fins i tot, el món de l’empresa a través d’una consultoria.

Les cinc-centes caixes amb material de tipologia diversa no són tota la documentació generada durant dècades per aquesta mena d’home orquestra de l’ecologisme. Les filmacions de 16 mm que ell mateix va fer durant la Revolució dels Clavells de Portugal, el 1974, o les de totes les manifestacions ecologistes que hi va haver a Catalunya des dels anys setanta, i també alguns actes a França, ja es troben dipositades a la Filmoteca de Catalunya. La resta de documentació, fonamentalment en format paper, tindrà com a destinació l’Arxiu Nacional de Catalunya després que el 19 de maig el periodista signés un conveni de cessió amb la consellera de Cultura i el degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Tot està a acordat perquè en un futur els investigadors que ho desitgin puguin ficar el nas en històries que el periodista Vilanova va investigar a fons, com ara l’escàndol de l’arribada del gas natural a Catalunya amb la construcció de notícies falses per part de la companyia per desviar la responsabilitat en les explosions, i morts, que hi va haver. També forma un fons molt valuós tota la informació sobre els tres grans accidents nuclears que hi ha hagut en centrals: Harrisburg, Txernòbil i Fukushima.

El vincle directe de Santi Vilanova amb el partit Alternativa Verda-Moviment Ecologista Català, que després esdevingué Els Verds-Alternativa Verda, o amb el projecte Una Sola Terra, conforma un fons documental de primer nivell per a qui vulgui conèixer els orígens de l’articulació política de l’ecologisme a Catalunya.

I, mentre el periodista dedica hores a posar en ordre tot aquest fons perquè les consultes futures que s’hi facin siguin tan profitoses com sigui possible, no deixa de donar voltes al moment actual pel qual transita el planeta i l’ecologisme: “Ens cal un nou organisme mundial de medi ambient, realment independent”, que contraresti el pes creixent de les empreses energètiques que s’han fet seu el relat ecologista.

Present, i per això aquest últim llibre seu, i també futur, perquè l’última aportació que valora fer Vilanova és un relat autobiogràfic. Té motius per estar decebut políticament amb Jordi Pujol o Carles Puigdemont, per exemple, però no per creure que la seva dèria ecologista hagi estat debades. “No he estat un ingenu”, reflexiona. I, des d’aquest posar els peus a terra, segueix ordenant l’arxiu, anotant idees al cap, pensant en el que segur que seran unes memòries de lectura obligada.