Que no sigui per por...

El 60% de les mesures de privació de llibertat relacionades amb delictes vinculats a trastorns mentals es compleixen en hospitals psiquiàtrics en entorns penitenciaris, malgrat que, amb els eximents que recullen les sentències, sobre el paper s’haurien de complir en centres psiquiàtrics fora de la presó. Aquesta dada posa sobre la taula una realitat que, potser, hauria de ser considerada una anomalia en un entorn penitenciari amb vocació de reinserció social i una demanda dels professionals de la salut mental que topa sovint amb el mur d’un sistema de difícil revisió.

Així, almenys, ho explicitaven la majoria de professionals i experts catalans i europeus que van participar fa uns dies en la primera jornada internacional sobre salut mental en l’àmbit penitenciari, celebrada al Parc Sanitari Sant Joan de Déu. Els professionals d’aquest àmbit consideren que l’actual sistema ofereix unes eines insuficients per garantir la recuperació i reinserció a la comunitat de les persones afectades que, a més, en aquest cas, han de lluitar contra el doble estigma que representa haver estat a presó i tenir un trastorn mental. El problema s’agreuja encara més, en el cas de les dones, que han de lluitar contra el triple estigma, haver estat a la presó, amb un problema de salut mental i ser dones. Fins i tot, les experiències en primera persona recollides en alguna de les taules rodones d’aquesta primera jornada assenyalaven un major estigma pel trastorn mental que no pas pel fet d’haver passat per presó.

Tanmateix, a Catalunya el 40% de les 8.000 persones internes a presó van requerir algun tipus d’atenció especialitzada en salut mental i addiccions durant l’any 2024. L’hostilitat de l’entorn penitenciari no ajuda a millorar aquestes xifres. Les dades fan pensar que el sistema penitenciari català encara té dificultats per externalitzar persones que han comès delicte en un context d’alteració psíquica sense entendre les conseqüències de la seva conducta. Això passa perquè el sistema exigeix garanties de risc zero, i pocs professionals de la salut mental estan en disposició de donar aquestes garanties al sistema, i això acaba repercutint en majors dificultats per acabar els processos de reinserció amb èxit.

el model d’atenció a la salut mental que el Parc Sanitari Sant Joan de Déu aplica des de fa anys col·loca la persona atesa en el centre, i això obliga a plantejar seriosament la creació de serveis especialitzats en l’àmbit civil. Aquest tipus de serveis permeten implementar estratègies i tècniques ja provades en altres llocs per treballar en la línia d’assegurar projectes de recuperació que permetin valorar el risc, sense que això bloquegi, per por, els tractaments o el dret a la reinserció comunitària.

L’objectiu és trencar el cicle d’exclusió que pateixen les persones afectades, com ja fan altres països d’Europa, com França o el Regne Unit, que han introduït unitats intermèdies d’alta seguretat comunitària que combinen especialització amb reinserció lliure d’estigma. Per què? Doncs perquè l’estigma no deixa de ser una condemna afegida. Els professionals asseguren que, quan una persona amb trastorn mental comet un delicte, deixa de ser vista com algú que necessita cura i tractament i és percebuda com una amenaça. Els fets demostren que això es pot revertir. Professionals de Sant Joan de Déu han treballat amb casos que han prosperat i han acabat amb èxit, però asseguren que, quan les condicions externes i l’entorn acompanyen, els resultats són més ràpids i estables. Si la persona afectada troba un entorn familiar que l’acompanya i li garanteix el suport en el procés, els resultats són més evidents. Si la persona afectada pot tenir contacte amb l’exterior o pot entrar a fer tasques en la comunitat, els resultats són més clars de forma més ràpida. I, si això és així, i els professionals ja ho han comprovat, per què insistim en la roda que no fa res més que repetir les mateixes errades, constantment? Sovint per inèrcia i, moltes vegades, per por. Però la por no pot ser la manera de prendre decisions que acaben marcant com serà d’ara endavant la vida de les persones. La por no pot ser un factor de decisió a l’hora d’afrontar canvis. Ni en aquest ni en cap altre àmbit que afecti la salut mental de les persones.