On és la clau del foc?
Diu una cançó: “Jo no sé pas on és la clau del foc. S’ha fet tan curta i suau aquesta nit. Ha estat un somni sense haver dormit. Distant i càlid s’ha esvaït l’amor. Vaig recollint les cendres del festí. Resta present un eco indefinit. Com un murmuri del que aquí has vist. Comença el dia i una nova llum esbargirà records nascuts del fum.”
Per qui no el coneix, aclariré que el text pertany a “La clau del foc”, una de les delicadíssimes peces que conformen la mil vegades enyorada i recordada Nit de Sant Joan, que la companyia Dagoll Dagom va estrenar l’any 1981, va recuperar el 2010 i que –per a qui la vulgui buscar– TV3 va retransmetre l’any 2014. Sempre he pensat que Nit de Sant Joan hauria de tenir ja la condició de tradició i hauria de ser representada cada estiu als escenaris d’arreu.
La cançó, narrada i cantada per la veu trencadissa de Jaume Sisa, parla d’aquell segon, tan efímer, en el qual saps que s’ha acabat la revetlla. Aquell moment que tots atresorem –d’algun any, d’algun racó, d’alguna foguera– que s’ha atrinxerat en la nostra memòria. I que cada 23 de juny s’obstina a recordar-nos allò que va ser, que hauria pogut ser o que –ningú sap per què– mai no va arribar a ser.
La nit de Sant Joan reneix cada estiu i exerceix l’efecte catàrtic que també té el solstici d’hivern, en l’interval entre Nadal i la nit de Cap d’Any. Ara, que ja som al solstici d’estiu, toca fer recompte del que al desembre ens vam proposar. Del que hem acomplert. De com ens ha tractat el fred, de què esperem de la calor.
És un moment agredolç. Perquè, com ens passa també en les festes nadalenques, hi ha una sensació d’aturada a peu de camí. Per descansar i per agafar embranzida. Per reviure amb els nostres totes les revetlles passades, per somiar les futures. I per copsar com n’és, de fugissera –i màgica–, la felicitat. Així ho diu, la cançó, quan acaba:
“Però si et creguessis que el món és rodó, que l’aigua mulla i el sol fa escalfor, aquests moments no haurien existit. Si és cert o no, mai no ho sabria dir, quan els desitjos es tornen reals, i l’increïble és allò tan normal. Adeu et dic. Adeu-siau.”
